Opinió

anàlisi

No ens toqueu més els sous

A arribats en aquest punt ja no podem pas al·legar ignorància ni fer el desentès, i ni molt menys el sorprès; els quatre anys de crisi ja ens han mostrat les destrosses que fa, i encara avui no podem pas albirar fins on arribarà aquesta trencadissa. Però si ara per ara haguéssim de pronosticar el retrocés, no seria pas forassenyat pensar que ens retornarà al nivell de riquesa que tenim fruit del nostre treball i no pas de la fictícia que ostentàvem endeutant-nos alegrament, i això, més o menys, ens portaria a una contracció d'un 30%. I això vol dir que ens empobrim? Doncs per a alguns pot ser aquesta l'apreciació, però per a d'altres, pot ser que les rendes del nostre treball mai no ens havia fet tant rics com ens pensàvem i, sobretot com ens deien i, per tant, estem on ens toca ser.

Els efectes perversos d'aquests anys de follia són que tots vam embogir, i ningú no va ser capaç de posar seny en la disbauxa. I els que tenien responsabilitats en la gestió, especialment en la gestió pública, actuaven amb una gran inconsciència i imprudència, i reconduir-ho ha esdevingut una gran tasca. La reconducció del sector privat s'ha fet i s'està fent amb molta duresa i és la conjunció de dues alternatives: baixada de sous i atur. I de vegades ni la primera és una solució possible. És per això que el sacrifici que fan i han fet els treballadors del sector privat és molt gran, cinc milions de desocupats és una dada que mai no hauríem d'oblidar per poca sensibilitat social que tinguem.

És per aquesta tremenda realitat que tenim que em remouen les entranyes quan veig aquests comportaments dels funcionaris que, posats en el context del país, són altament insolidaris (n'hi ha de més d'insolidaris, no són els únics). En aquests anys d'inconsciència, els polítics responsables han cedit a les pressions –amb els diners del comú és fàcil fer-ho– i sovint hi ha col·lectius que avui tenen sous desproporcionats al que ara com ara és la realitat econòmica del país, i gaudeixen d'uns privilegis –ells en diuen drets– propis de castes superiors. Així doncs, quan la policia del nostre país renega del català i es comunica amb el mateix idioma de la policia que encara alguns recordem, o es transformen en esquàters, o els funcionaris
de presons bloquegen impunement i imprudentment les entrades del centres impedint els canvis de torn dels funcionaris per defensar els seus interessos sense pensar com està l'entorn i el país, i volent-se erigir en “col·lectiu especial” i per sobre del comú, em sembla d'un egoisme i d'una insolidaritat extremadament greu, perquè els seus privilegis els paga tot el país. Amb el crit de “no ens toqueu més els sous” no es poden traspassar certes ratlles vermelles, i aquests col·lectius de funcionaris que, per la seva situació, tenen una capacitat de fer molt de mal a la societat, són els que encara haurien
de tenir més prudència i responsabilitat a l'hora de fer les seves reivindicacions i, encara molt més, les seves accions.

Fa anys que denuncio un altre error dels responsables polítics i és que no s'hagin atrevit a fer una llei de vaga. Organitzar i legislar les vagues hauria de ser una prioritat puix que sovint, molt sovint, qualsevol col·lectiu en vaga o en conflicte pot perjudicar impunement moltes persones o interessos que siguin totalment aliens a la seva causa, i aquesta preeminència necessita que es legisli
si no volem continuar en una
mena de llei del més fort.

Sortir de la crisi ens costarà, però encara ens costarà més
si aquestes actituds socials egoistes s'imposen, ja que la sortida implica necessàriament tocar els sous a molta gent. Som un país més pobre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.