Ann

Ha superat un càncer, malgrat les gairebé nul·les expectatives que li donaren els metges; el seu marit artista no rep encàrrecs des de fa tres anys, però ella prefereix recordar que va evitar una desgràcia en cancel·lar un viatge per una pneumònia; quan el seu fill va tenir leucèmia de ben petit, ella va decidir lluitar per la poca probabilitat de supervivència que li deien que tenia. Fa classes tot el dia, però en arribar a casa me la imagino pintant, amb els seus somnis, pedres com la que penja del seu coll de tant en tant, mentre ens explica per enèsim cop els diferents significats de la paraula fair en el curs d'anglès que intenta la nostra definitiva immersió en la llengua de l'imperi.

‘Fair', just. Com en el fair play, el joc net impossible de veure en els congressos dels partits entre rivals més enconats que a les conteses electorals. I el seu dark play, el del centre i la perifèria de la pomada política i llurs respectius corifeus mediàtics, ha començat a quallar entre la gent, a mida que es va estenent la por de quedar-se fora del sistema.

Ara que la plusvàlua s'aplica al capital i no al treball, la lluita ja no és de classes; el xoc més cru es dóna entre treballadors i aturats; entre aturats amb subsidi i sense, entre funcionaris i contractats, entre fixes de tota la vida i interins d'última hora. Hi haurà situació més penosa? Una enquesta diu que el 65 per cent dels aturats acceptarien un treball fruit de la reforma laboral que arribi... ¡Com si a l'alt percentatge d'aturats que ja no tenen res importés gaire quelcom més que sobreviure! Enquesta demagògica feta per justificar la misèria que vindrà, misèria necessària, colpidorament exemplar, guanyada a pols per la nostra manca de vigilància dels representants públics i els seus amants financers. Facin la prova: preguntin a qui encara cobra subsidi, si està disposat a treballar per menys del que cobra sense fer-ho.

Els nostres botxins, però, no s'apliquen la mateixa medecina, i en això no hi ha color polític, ni dreta, esquerra, centre, bandera o barretina per salvar. Retallaran sous, perquè resultava surrealista que un bust parlant (vegeu presentadora) guanyi més diner públic que un altre (vegeu president de torn recitant l'argumentari al faristol de torn), o que un banquer intervingut cobri com si el banc fes guanys. Però ni els lliberals de pega, ni els suposats defensors de l'obrer, ni els valedors de pàtries diverses diuen res de les subvencions que reben, pel capbaix el 80 per cent dels seus pressupostos. Els partits són ens públics per rebre diners i donar als seus càrrecs de tota mena, la majoria sobrers, però són privats quan decideixen qui entra en el club, qui és delegat, compromissari o candidat i quina empresa de mercadotècnia determina el missatge. Privats o públics a conveniència. Dark play.

La diferència entre el dark play ciutadà i el polític és, però, que en la política gairebé tot és teatre; la baralla entre els que hi són és pel poder, no pel pa, i fins i tot els perdedors, arraconats, expulsats, sempre trobaran una ambaixada, fundació, consell o institut on anar a eliminar l'adrenalina generada quan es creien en l'ull de l' huracà. Mentrestant, a fora, alguns es resisteixen a deixar de pensar els altres com una part del tot. Ann, filla d'una irlandesa que treu paraigües al carrer els dies de pluja per aixoplugar la gent que passa davant de casa seva, viu envoltada de gent formada que ja no pot pagar ni la guarderia dels nens, però ha decidit fer de l'adversitat el cau on forjar la vivència del present, l'oportunitat de destriar el que ens emportarem quan marxem d'aquesta vida amb la mateixa nuesa amb què vam néixer. Genètica o contaminació ambiental, l'Ann em recorda, a cop de classe d'anglès, que encara existeix un espai infinit per al fair play.