la columna
Salvar la ferida
Pujol exhibeix la ferida als espanyols, i tal dia farà un any
L'entrevista de Pujol a Salvados certifica només una obvietat: el Molt Honorable és i serà sempre un gran hispanista. Rector perpetu dels altiplans nacionals, el president s'exposa als espanyols dolgut amb la pell de brau, mentre es somnia transvestit d'Unamuno. Però el seu drama no és haver esgotat els arguments contra els independentistes fins a convertir-s'hi a temps parcial, sinó comprovar que s'ha passat la vida lluitant per una Espanya fictícia. “Yo no me he radicalizado; se han radicalizado las circumstancias.” Tot un clàssic: amor meu, ja saps que mai no et faré el salt, però és que les nenes es posen unes minifaldilles... Pujol és un nostàlgic en el sentit més radical del terme (del grec, retorn al dolor), un enyorat personalista que entona un “I had a dream” de baix continu. El president viu com Amfortas al Parsifal wagnerià; ferit per la pròpia sageta, intenta guarir la nafra que el mata de dolor. Però quan li tornen el sant grial i elimina el trau, acaba morint, perquè el plany era l'únic que el mantenia viu.
Com a bon espanyol, Jordi Évole emmarca molt bé el nostre complex de culpa: per això situa el protagonista en una Catalunya de xiruca que, ai las, només visita un pastor indepe de Jaén i un transportista a l'atur. Pujol diu sí a la independència –esbravat vora la llar de foc, amb un comediant xarnego– pel mateix motiu que tria Manuel Cuyàs per dictar les memòries; sap perfectament que, de preguntes incòmodes, Évole no li'n farà ni una. Exhibeix la ferida als espanyols, els diu que el rei potser s'enfadarà, i tal dia farà un any. Però la sàvia providència va fer coincidir Salvados amb un 30 minuts dedicat als etarres penedits que contacten amb les seves víctimes; de nou, nostàlgia del dol. Una d'aquestes, Iñaki García, hi deia que més enllà de superar la ferida del terror, l'important és què llegiran els fills i néts bascos quan es parli d'Euskadi i d'ETA en el futur. I el pujolisme, com el narrarem? Sabrem què ens hi hem deixat per obra del pactisme assenyat o encara en gaudirem mirant de salvar la ferida?
