Els deu manaments de la diplomàcia xinesa (i II)

Setmanes enrere iniciàvem aquest decàleg per comprendre la Xina d'avui en dia i la seva projecció sobre el món. Vàrem començar amb cinc trets distintius de la seva cultura política: l'antioccidentalisme, la defensa d'un model autoritari de govern, el pragmatisme en el sosteniment de l'estabilitat social, el gradualisme i la manca de transparència polítiques. Tanquem avui la nostra llista amb els cinc darrers components:

6. Sobirania dels estats. Kissinger, a les seves memòries, exposa quina era la prioritat diplomàtica de l'isolat govern de Mao d'inicis dels setanta. Per damunt de tot estaven interessats a construir ponts de confiança. Establir llaços basats en el coneixement i el respecte recíprocs és encara ara un valor essencial de la política internacional xinesa. Allà on el Banc Mundial i l'FMI han tancat acords, històricament ho han fet amb condicions no només econòmiques. Així, de la liberalització i privatització dels mercats interiors, tradicionalment s'ha exigit progressar en la democratització, la defensa dels drets humans i la prevenció de la corrupció dins de l'àmbit públic. La Xina, per contra, ofereix contractes lliures de condicions. L'exemple més comú, simple i pragmàtic alhora, ha estat el de bescanviar recursos per infraestructures o armament. La Xina, ens diu, no imposa codis de valors, només negocia. On Occident tracta d'imposar la seva cosmovisió, la Xina hi ofereix una negociació humil allunyada de paternalismes.

7. Relativisme. Per a la Xina no existeixen valors universals com pretén imposar Occident. En les seves relacions internacionals això s'ha traduït durant segles en els principis de no-intervenció, no-imposició i no-ingerència. També, en el dia d'avui, en l'absència de cap voluntat d'avançar en l'establiment d'un model de govern col·lectiu per fer front als grans problemes globals. Àrees com els drets humans, la lluita contra el terrorisme internacional, la proliferació d'armes de destrucció massiva o el canvi climàtic demanen l'establiment de posicions comunes per part de la comunitat internacional. Una necessitat que topa amb el plantejament de mínims xinès. Cal afegir en aquest punt que la Xina prefereix tractar problemàtiques i governs de manera separada que no pas a través d'organismes internacionals impregnats, consideren, de valors occidentals.

8. Realisme polític. De Maquiavel fins a Kissinger, passant per Hobbes, el realisme polític sosté que els estats tenen interessos. Ni amics, ni ideals. La tríada estabilitat social, creixement econòmic i accés a recursos energètics justifica una part molt important de l'actuació exterior de la Xina. L'acostament diplomàtic de la Xina actual cap a l'Àsia Central, l'Amèrica Llatina o l'Àfrica; les relacions de proximitat amb els règims de Kim Jong Un o Ahmadinejad, o fins i tot la compra de bons de països europeus amb dificultats són estratègies que prenen sentit sota el realisme polític. Un tipus de realisme que als ulls sempre sospitosos de la intel·ligència nord-americana passen per anticipar un potencial ús del bilió de dòlars nord-americans actualment atresorats pel banc central xinès i les seves empreses estatals com a arma geopolítica.

9. Pacifisme. Fa 2.500 anys, Sunzi va deixar escrit: “Evita el conflicte, la guerra és la demostració última de l'error d'una estratègia.” Aquest és un valor d'inspiració confuciana que es vincula amb les nocions d'harmonia, de concòrdia universal i de coexistència. Valors que recentment, des d'Orient, s'han contraposat amb una perspectiva dels valors occidentals que giren al voltant del maniqueisme, la hipocresia i la voluntat de dominació. Seguint el politòleg Mark Leonard, en mandarí hi hauria dos conceptes essencials per designar l'ordre pacífic. Wang: l'ordre del govern benigne, propi de l'estat envers els seus súbdits; i ba: equiparable a l'hegemonia i el domini d'un estat sobre els territoris ocupats. La Xina, en les darreres dècades, s'ha mostrat davant del món com un gegant en ascens, pacífic i benvolent. Ha bastit aliances i teixit compromisos de la mateixa manera que ho va fer Bismarck després de la unificació alemanya, el 1871. Tanmateix, no hi ha ascens sense tensió. La qüestió actual a debat: l'Àsia formarà part de wang o de ba? L'increment de la despesa militar de la Xina alimenta aquests temors.

10. Uniformitat cultural. La relació de la gran potència amb les minories ètniques internes és força problemàtica. Greus problemes amb les minories uigur o tibetana han donat lloc a revoltes periòdiques i recurrents que s'acompanyen d'apagades informatives i de l'aïllament comunicatiu d'aquestes zones amb l'exterior. La Xina actual, malgrat els discursos oficials, no respon al principi maoista de la uniformitat. Les diferències culturals, no només lingüístiques, existeixen fins i tot dins de la majoria han (més d'un 90% del cens). Aquest tractament de la diferència cultural xoca amb la visió occidental en què la diversitat cultural és entesa com una riquesa a preservar. La integració de territoris ètnicament diferents, els processos d'aculturació, de falsificació de la història, de minorització de la varietat cultural o la prohibició explícita d'expressions de la diferència cultural són exemples de l'esforç d'homogeneïtzació i anihilació de la varietat, sempre potencialment desestabilitzadora.

Afegim un comentari final a aquest decàleg. L'analista internacional Thomas Friedman advertia fa un parell d'anys contra l'antiamericanisme latent dels europeus i es preguntava què ens semblaria un món amb valors poc o gens americans. La pregunta, certament, segueix ben vigent.