Opinió

anàlisi

Fabricants de pobres

Haig de confessar que un dels misteris que encara no he pogut resoldre és com els fabricants de pobres tenen tant d'èxit entre els mateixos pobres, fins al punt que sovint s'entra en l'espiral diabòlica de com més pobres han creat, més vots tenen. Clar que l'ingredient d'aquesta perversitat ve amanida pel populisme i de vegades també pel nacionalisme patriòtic. Aquest exemple l'hem pogut observar sovint en alguns països de Llatinoamèrica, on nacions que tenen grans recursos naturals estan atrapades en la pobresa.

Però l'esperança ens la donen algunes nacions que han començat a trencar aquesta fatalitat i s'han situat en el bon camí del creixement. L'exemple més clar és el Brasil, que en el mandat de Fernando Henrique Cardoso del 1994 va crear el “Plan real” per estabilitzar l'economia i durant els dos mandats va posar el país en el camí del creixement. Tot i que la seva gestió va ser molt criticada pels fabricants de pobres del mateix Brasil i de fora, titllant-lo de neoliberal, els fonaments econòmics van arrelar i, el 2002, en la campanya electoral, el candidat de l'esquerra Lula Da Silva es va esforçar a assegurar que no canviaria les línies mestres de l'economia, que a més estaven avalades pel FMI. I quan Lula va prendre possessió com a president del Brasil el 2003, va mantenir el mateix model econòmic del seu antecessor, cosa que va provocar gran sorpresa i desconcert des de l'esquerra fins a la dreta. Durant els seus dos mandats, Lula va aconseguir un increment significatiu del PIB i el Brasil es va situar com a nació respectada internacionalment. La seva política, seguida també per la successora Dilma Rousseff, es basa en la seguretat jurídica, per la qual cosa les grans empreses que van invertir al Brasil se senten còmodes i segures.

A l'altre costat podríem trobar Veneçuela, una nació que més o menys tenia tradició democràtica però la crisi del 1992 i la gran corrupció van forçar la destitució del president Carlos Andrés Pérez el 1993, i es va iniciar un procés de fugides de capital que va provocar una crisi bancària que Rafael Caldera no va poder controlar, i la gran corrupció i la crisi econòmica van adobar el terreny al populisme i a un dels creadors de pobresa, el militar colpista Hugo Chávez. El mandat de Chávez es caracteritza per la inseguretat jurídica i l'arbitrarietat econòmica. Tot i que Veneçuela ha experimentat un increment d'ingressos per l'efecte del preu del petroli, Chávez n'ha destinat bona part a les seves aventures polítiques revolucionàries, fins al punt que les condicions socials dels veneçolans s'han anat deteriorant molt i la capital, Caracas, s'ha convertit en una de les capitals més insegures del món.

L'Argentina és un altre cas paradigmàtic i enigmàtic de com una nació té tendència històrica a l'autodestrucció. A principis del segle passat, va ser una de les potències econòmiques, amb un PIB més alt que l'italià i amb una envejable cultura. Buenos Aires era una ciutat cosmopolita amb una gran quantitat de teatres i equipaments culturals. Però el virus del peronisme es va infiltrar a la societat i les polítiques populistes han arruïnat el seu passat. És una nació que periòdicament entra en un estat de crisi i sovint els dirigents –dictadors o elegits democràticament– utilitzen el populisme nacionalisme com a element d'adhesió. La invasió de les Malvines ja va ser un acte desesperat de la dictadura que va tenir els seus efectes: recordem les places plenes de gent folles de patriotisme i enaltint els dictadors. Més tard, ja en la democràcia, quan el país estava ofegat pels deutes, l'enemic extern que justificava qualsevol política populista era l'FMI i, seguidament, les empreses multinacionals i la banca.

Aquest sentiment patriòtic gestionat per uns sindicats que aquí podríem assimilar a una mena de màfia incrustada en el poder, va fer inviable qualsevol solució i va abocar el país al corralito i a la suspensió de pagaments. L'Argentina torna a estar en una situació econòmica difícil, i la presidenta, Cristina Kirchner, retorna als esquemes de sempre, i ara ataca la petroliera YPF, per aconseguir-ne el control, fins al punt que estava disposada a utilitzar el mètode del seu admirat Chávez: canviar la llei i legislar al seu benefici i decretar l'empresa bé nacional per poder-ne assolir el 50,01%, és a dir: el control. La inseguretat jurídica és un símptoma clar que l'Argentina torna a caminar cap al precipici.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.