EL TEMPS QUE FUIG
Cara i creu
No en som conscients, però si els voluntaris pleguessin el país faria fallida
Tot això que està passant és molt difícil d'entendre, i si els meus avis aixequessin el cap se'n farien creus. Vull dir tot això dels bancs que els pobres hem de salvar i dels jocs malabars de paraules que l'Estat ens vol fer empassar per arribar al cap del carrer: sempre rebem els mateixos. No hi ha res més immoral que el sou estratosfèric d'un banquer que desnona famílies que no poden pagar la hipoteca i nega crèdit a petits emprenedors que lluiten per tirar endavant.
Per sort, tota creu té la seva cara, i la dels banquers maliciosos són les entitats sense ànim de lucre. N'hi ha tantes, afortunadament! Jo en conec tres, i les estimo perquè són la xarxa que ara mateix sosté les persones i el país i evita que caiguin. La primera és l'Oncolliga, que treballa per als malalts de càncer. Ja n'he parlat alguna vegada. L'altre dia vam passar comptes, i els números feien patxoca, perquè les delegades hi posen el coll i aconsegueixen amb les festes, sopars, quines i tasts solidaris uns ingressos gens menyspreables.
La segona entitat és Càritas. Càritas fa una feina imprescindible que caldria que es conegués més: atén famílies que no tenen cobertes les necessitats bàsiques; acompanya gent gran que està sola; ajuda a integrar immigrants; ofereix habitatge temporal a dones en situacions molt precàries i amb fills petits, i s'ocupa dels infants i adolescents d'entorns desfavorits amb dificultats per seguir el ritme escolar. Déu n'hi do, quanta feina!
La tercera és l'Òmnium Cultural. Si l'Oncolliga s'ocupa de la malaltia i Càritas de la pobresa, l'Òmnium treballa per la cultura, la llengua i el país (que està malalt i és pobre!) (Avui hi ha un sopar a Girona amb l'objectiu d'arribar als 1.000 socis: ens en falten pocs!).
Les tres institucions tenen en comú la voluntarietat. No en som del tot conscients, però si tots els voluntaris pleguessin –Déu no ho vulgui– el país faria fallida, i tots de cap a mar!
