Les flors de Girona

No hi cap, però el títol hauria de seguir dient “que mai no he visitat i només en sé el que posa aquest mateix diari”. Les arrugues i la misantropia no lliguen amb la riuada humana, amb la invasió que no falla mai, segons constaten les informacions sobre Girona, Temps de Flors. Ara: la densitat dels reportatges, cròniques i opinions que parlen de l'efemèride, i les impressionants fotografies com ara les que representen l'escala de la catedral coberta d'una mena de catifa floral, permeten a un hom de fer-se càrrec de la magnificència de la mostra. Alguns empordanesos ens hem confessat secreta enveja del que passa a Girona durant aquesta setmana. No sé si sana o mòrbida, però enveja. Veure –llegir– com tota una ciutat es bolca a fer-la lluir aprofitant l'equinocci, no són pas punyetes: des d'exmilitants de la dissolta sección femenina fins a ex-hippies per la tradició, totes colze a colze per a més glòria d'aquest corpus civil; el sentit social que té el contribuent de Girona, aquest collar-se de bon grat amb el veí al mateix carro floral, a un empordanès li ha de fer sentir enveja per força. A l'Empordà no passen, o no passen gaire, aquestes unanimitats, i encara menys de forma cíclica com a Girona. Al Palau del Vent tenim franctiradors però no tenim batallons; tenim solistes fabulosos, però aquesta capacitat orfeònica dels que viuen a banda i banda de l'Onyar no la coneixem. De la província, no escolto ràdios, no veig televisions, no llegeixo altre diari que aquest que tenim a les mans, però suposo que els altres mitjans deuen fer per l'estil: la cobertura en text i en il·lustracions és completa i entusiasta: ni la pluja del diumenge l'ha deslluït, deia ahir, i la guàrdia mai no baixa: l'hostaleria i el comerç signen un comunicat davant del núvol d'una vaga. Però sobretot són les cròniques viscudes pels que en coneixen l'entrellat i el poden contemplar de prop. Des la cota més baixa d'entusiasme, Joan Ribas salva tant de foc d'encenalls –tanta feina efímera– només per les millores permanents que deixa. Des de l'orgull honest i legítim, Jordi Casas adverteix que no cal que els del National Geographic beneeixin tanta bellesa. I sobretot des del rol de mantenidor virtual d'uns literals jocs florals, durant una setmana el senyor David Marca abandona la seva constant i proverbial ponderació i equanimitat de la resta de l'any per llançar-se a la piscina del ditirambe més exaltat per cantar l'apoteosi del cromatisme primaveral. Qui pogués, a Figueres!