Opinió

“‹Pas de nouvelles, bonnes nouvelles›”

Així, igual que uns nens enrabiats i aviciats, ara volen que ens rescatin sense dir que és un rescat

A la vida, en general, i en matèria de finances, sobretot, la falta de notícies és, per ella mateixa, una bona notícia. Però, dissortadament, la crisi econòmica i financera espanyola no para d'ocupar les primeres planes, la qual cosa afegeix a la recessió real un factor autopropulsat de psicologia col·lectiva que empitjora la situació de manera inexorable. The Economist ja fa tres números que destaca els gravíssims problemes del sistema bancari espanyol. I, abans d'ahir, va venir a reblar el clau i va afirmar que, fins ara, el govern de Madrid s'ha resistit a plantar cara als problemes de les entitats financeres, però que aquest mètode ja no serveix i que ja no s'hi val a fer el Don Tancredo, perquè ja no hi ha cap altra elecció possible que la d'agafar el bou per les banyes. Quan aquest engendre que es diu Bankia va sortir a borsa, en el marc la campanya publicitària que va inundar el país per captar inversionistes, els anuncis invitaven la bona gent crèdula a “convertir-se en banquers”. Si tornessin a aparèixer ara aquells patètics missatges, la pura lectura o la seva audició resultarien una cosa grotesca, gairebé encara més greu que la sorda indignació de les víctimes poc sofisticades de les classes modestes a la mida les quals es va dissenyar una autentica estafa. On són, per cert, aquells inquisidors que al Parlament interpel·laven el president delinqüent, (Mariano Rubio) dient-li que els mirés als ulls i contestés les preguntes que li feien. Doncs, segurament, el que va fer després com a president de La Caixa de Castilla-La Mancha va ser. De tots colors. Per tant, ara deu tractar de practicar aquella tècnica tan madrilenya del “confúndete con el paisaje y devenga”. La diferencia és actualment que ningú no estira la manta ni reclama cap investigació parlamentària, ni els supervisors que tenen l'obligació de fer-ho. Concretament, el Banc d'Espanya i la CNMV. I, és clar, la llei del silenci és vigent allà on el festí és una transversal compartida fins al punt que La Caixa de Castilla-La Mancha tenia de vicepresident, per quota de PP, el marit de la senyora Cospedal. A la repartidora hi ha entrat tothom, i l'íntim amic de Jose María Aznar, Miguel Blesa, no solament va col·locar a Caja Madrid tots els amics i coreligionaris, sinó que també va distribuir algunes engrunes del banquet a sindicalistes d'extracció comunista i directius del PSOE, la UGT, CCOO, etc. que pertanyen als grups que han passat per classes d'urbanitat i saben que, amb la boca plena, no es pot parlar. I, mentrestant, als contribuents de la classe mitjana els costara 1.000 euros anuals, pel cap baix, el caprici de la joia de la corona d'Esperanza Aguirre, amb deliris de grandesa, com ara la compra d'Iberia, el malbaratament de recursos d'una xarxa ferroviària d'alta velocitat que, segons el govern espanyol, “ha d'articular amb acer uns territoris sufraganis de Madrid”, una deliberada marginació del corredor mediterrani, i una hostil actitud contra Catalunya amb trens de rodalies del segle XIX.

Tota una absurda planificació de trens sense passatge o autovies sense peatge, amb insistència tossuda per un túnel al Pirineu aragonès que la UE rebutja mentre que la ministra de Foment, com abans els seus predecessors, s'obstina a no unir el litoral de la Via Augusta que és el camí raonable al qual Brussel·les supedita qualsevol ajut, facilitat o subvenció. I, si la fabrica Ford té més poder de convicció que Andalusia oriental, Múrcia, el País València, les Balears i Catalunya junts, doncs se'ls fa un ramal o un carril només per a donar sortida a les exportacions de cotxes. Si volem fer càlculs, haurem d'afegir a la pesada càrrega tributària dels ciutadans una altra quantitat equivalent per sanejar la resta del sector financer. A principis de juliol, es destinaran al rescat de la banca 19.000 milions procedents del FROB, és a dir, un 2% del PIB. Al capitalisme Cibeles li ha esclatat als morros aquest invent dissenyat ad maiorem Dei gloriam dels gestors dels monopolis madrilenys. A banda que el món industrialitzat ens tingui en el punt de mira, és cert que els ministres de Rajoy són d'aquell model del qui està de pega (i en aquell lloc ensopega), i és cert que el calendari juga, de vegades, males passades. Haver de comparèixer al Cercle d'Economia en ple fragor de la batalla no és precisament el que desitja cap ministre novell i força despistat. És per això que De Guindos hagué de negar-se a informar, perquè no desmenteix “sinsentidos”, que suposo que vol dir now sense en un vernís de classes d'angles poc paït. Naturalment, a aquesta Europa a la qual pertanyem, però que ens costa molt d'acceptar com a pauta de conducta, han interessat molt més les solemnes, enutjades i irritades paraules de Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, que, visiblement molest, va dir que el govern espanyol ha conduït la crisi de la necessària recapitalització d'una manera pèssima, va subestimar el perniciós efecte de la tàctica de guanyar temps, ja ha exigit la quarta reforma financera i, també naturalment, com en qualsevol demora de diferir en el temps les possibles solucions, s'acaba pagant el cost i el preu més alt que es podia imaginar.

Ara ens trobem, per tant, en la pitjor situació possible. Malament si fas, i malament si no fas. I, presidint les actuacions, aquest nociu i constant punt d'orgull, altivesa i supèrbia que generalment exhibien els països de via estreta que volien autoqualificar-se de gran potència. Així, igual que uns nens enrabiats i aviciats, ara volen que ens rescatin sense dir que és un rescat, paraula humiliant pel món madrileny. Sort que la senyora Lagarde, gerent de l'FMI, era l'equip francès de natació sincronitzada. A veure si, amb la vicepresidenta Sáenz de Santamaría troben una paraula edulcorada que faciliti l'ajut posant-hi un nom que resulti acceptable a Madrid: “Que lo que hace un hidalgo no es el éxito en la empresa, sinó l'altura del empeño.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.