La platja

Si vius a prop del mar, en els records d'una infantesa feliç sempre hi ha les petjades damunt la sorra –fina o gruixuda– de la teva platja preferida. Per exemple, la platja de Castell, al Baix Empordà, dignament recuperada fa anys per al gaudi públic gràcies a l'afany ecologista. La Fosca, sa Riera, Aiguablava, cala Fornells també formen part d'aquest paisatge personal amb aroma de sal que s'ha beneficiat de manera innegable dels esforços municipals destinats a millorar-ne la qualitat ambiental però que, malgrat tot, sempre penses que va empitjorant amb el pas del temps. Ara tenim aigües més netes i banderes més blaves però a les roques ja no s'hi troben els musclos que abans alegraven els entremesos dels àpats dominicals i, en canvi, de tant en tant, ens toca enfrontar-nos a la visita empastifant de les meduses. La platja és per damunt de tot un passatemps obrer, una diversió col·lectiva que obliga a compartir estones i espais amb l'única regla que tria qui arriba primer. La platja és un món i ens mostra, també, que no tots hi tenim el mateix lloc. A una banda, aparcats a terra ferma, els cotxes de la gran majoria. A l'altra, davant els banyistes, els vaixells ancorats dels que naveguen en un altre nivell de vida. Per això, qualsevol notícia relacionada amb un increment del preu que es paga per poder deixar el cotxe a prop del mar pessiga més que una empipadora medusa. A Castell, per exemple, aquest estiu costarà cinc euros aparcar a l'únic espai disponible per fer-ho. Des d'ahir i durant tota la temporada aquesta tornarà a ser la platja preferida per molts de nosaltres però cinc euros per anar-se a banyar –que al capdavall és el que significa pagar per aparcar– sembla un preu més adequat per a una barca que no pas per a un cotxe.