La classe política catalana
A mitjà i llarg termini el món és dels joves i s'imposarà la voluntat catalana de ser a Europa sense mediació de ningú
Fa poc, parlant amb historiadors sud-americans a Sao Paulo –gent que coneix bé Catalunya i que saben perfectament què volem dir quan diferenciem el PSC del PSOE, a qui no cal explicar el que pretén el PP amb la seva dèria legislativa contrària al català o que entenen què volem dir quan parlem de Països Catalans–, em van destacar un fet que sempre els ha sorprès favorablement de nosaltres; això és, la joventut de la nostra classe dirigent. Molt lluny del que passa als seus països. Em va cridar l'atenció la seva anàlisi, però posteriorment, reflexionant-hi una mica, hom veu que és cert. A la majoria dels partits polítics i ens socials clau del nostre país els sectors de la direcció estan entre els 35 i els 55 anys, molt lluny del que passa a l'Amèrica Llatina i encara en països ben avançats del món.
El relleu dels veterans dirigents de la Transició política i de l'antifranquisme han arribat per raons d'edat –el cas de Jordi Pujol surt de tota lògica pel singular lideratge de 23 anys de govern– o per l'obligació imperiosa dels resultats electorals, fet que palesa que hi ha joves disposats a seguir en l'escenari de la confrontació política i ideològica. Si mirem el món nacionalista, la visió no pot ser més optimista. A CiU, ERC, SI i DCat els seus dirigents són joves o just han entrat en la maduresa. Persones que com a molt han viscut el franquisme agonitzant i en conjunt tots han estat educats amb llibertat, esperit crític, confiats en la força de la democràcia i, el que és més important, sense por. Això els fa ser, en general, polítics amb un ferm ideari pluralista democràtic poc suspectes a actituds sectàries o doctrinàries.
El cas del PSC és tan ambivalent com la seva trajectòria. Hi podem trobar des d'una controlada renovació de la cúpula dirigent des de l'aparell i la vella guàrdia de ferro dels capitans, gent madura i gran, professionals de la política, fins als sectors renovadors. Aquests estan impulsats per gent jove que vol imposar un esperit català propi, lluny de la tutela de plom de Madrid, persones preparades, modernes, generació Power Point. És el cas d'IC, encara que amb trets més definits, amb un pes notori de combat ideològic i un perfil molt semblant al del nacionalisme. No seran avantguarda nacional, però tampoc la frenaran. El PP és la història de l'eterna impotència: ni els dirigents madurs que tenen el partit a les mans, ni la imatge renovadora d'alguna o algun nou dirigent canvien una vella, rància i coneguda olor. Depenen de Madrid en cos i ànima. És com tot el món que beu de les fonts del nacionalisme espanyol, des de la dreta més contrària al món i la cultura catalana, fins als exaltats de l'odi o l'autoodi, que poden ser joves d'anys, però d'un discurs secular tan vell com la presència imposada per dret de conquesta militar dels Borbons en la nostra història. Són la gent de sempre, de l'Espanya única, d'espoli centralista, repressora, excloent.
Un altre perfil més complex és el del món sindical, econòmic i empresarial. En el primer hi ha més modernitat del que hom diu, més visió del món i preparació per al futur que vulguin els catalans. El món econòmic i financer és el menys engreixat. Gent madura i gran, amb poca comprensió de com evoluciona el país. Més prudents del que toca, tots, com diu aquell encertat aforisme àrab, “som fills del nostre temps”; encara que, ara per ara, no s'han posat de forma majoritària amb el to de la societat catalana d'avui, esta començant a canviar. Els joves empresaris i financers estan a l'aguait per fer el pas que els seus predecessors aturen.
El resum ha de ser forçosament optimista. A mitjà i llarg termini el món és dels joves. La modernitat àmplia, plural, cosmopolita i lliure s'imposarà per la voluntat catalana d'estar plenament a Europa sense mediació de ningú.
