‘Vaticanleaks'

No descarto que, algun dia, el majordom de Benet XVI, Paolo Gabriele, no sigui tingut per sant. De moment passa per lladre. Manca saber, però, si es tracta del bon lladre o del mal lladre. Aquesta distinció tan peculiar es troba en els evangelis. No és l'única. El bon samarità n'és una altra. Els habitants de Samaria hagueren de suportar el menyspreu dels jueus. Eren considerats impurs i fins i tot heretges. D'aquesta enemistat en vingué la necessitat de construir el seu propi temple. Els samaritans adoraven Déu al seu temple, construït a la muntanya de Garizim. Això, però, no va impedir que Jesús veiés en el bon samarità el primer cristià. Ni va impedir tampoc el diàleg amb la samaritana. Vist des d'avui, fou el primer diàleg ecumènic. I tingué tant d'èxit que els samaritans acudiren en massa a conèixer Jesús. De paradoxes com aquestes, els evangelis en van plens. En la paràbola del fill pròdig, és el pare qui surt a l'encontre del fill que marxà de la casa paterna. L'altre fill, el que no marxà, es mostrà envejós. Enveja és el que hi ha al Vaticà. I no només enveja, sinó tota mena de males herbes, el conjunt de les quals permeten parlar de corrupció. Una corrupció que no és d'ara. Com tampoc ho són els documents secrets que guardava Benet XVI. Vénen de més lluny. I són greus. Atempten contra la raó de ser de l'Església. I en conseqüència, ens corrompen a tots.

No es pot servir Déu i el diner. I resulta que el Vaticà és avui un paradís fiscal. Les denúncies d'irregularitats són constants. I es regiren en contra dels denunciants, que són destituïts, com en el cas del banquer Gotti Tedeschi, o bé remoguts del càrrec i traslladats, com l'arquebisbe Viganó.

Tot això consta en els documents filtrats, una part dels quals ja és del domini públic. Com també ho és el txec de 100.000 euros que Benet XVI va rebre de mans de José Luis Mendoza, un dels laics amb més poder en l'Església. No m'estranya. En 15 anys, Mendoza ha donat a l'Òbol de Sant Pere 49 milions d'euros. Aquest senyor de 62 anys, pare de 14 fills i exmissioner de la República Dominicana, és el fundador de la universitat catòlica de Múrcia. Emparant-se en els Acords amb el Vaticà de 1979, i amb ajudes tan significatives com les del cardenal Cañizares i el cardenal Rouco, ha creat una universitat del no-res. Va començar amb 680 alumnes i actualment ja són més de 10.000. Els alumnes poden accedir a 23 graus i a 31 màsters. En totes les carreres hi figuren les assignatures de teologia i de doctrina social de l'Església. No són optatives, sinó obligatòries. Com Déu mana (des d'uns anys cap a aquesta banda, s'entén). Tot és tan secret, que ni el mateix bisbe de Múrcia, Reig Pla (us sona el nom?) n'estava al corrent. I va ficar la pota fins al capdamunt. Un bon dia va rebre una carta del secretari d'Estat de Benet XVI, el cardenal Bertone, en la qual se li deia que la titularitat i la propietat de l'esmentada fàbrica de títols universitaris era de la Fundació Sant Antoni, o sigui: nostra, del Vaticà. I per tal que no en quedés cap dubte, Reig Pla fou enviat a Alcalá de Henares. I allà el tenim i allà el vam conèixer, una tarda de divendres sant, vociferant contra l'homosexualitat, sense venir a compte, i dedicant les millors lloances a la família tradicional, com la de Mendoza, amb 14 fills, cap dels quals no heretarà el patrimoni del pare, que ja l'ha destinat a l'Òbol.

Hi haurà més universitats com la de Múrcia. A Roma, Singapur, Djakarta i el Paraguai. I on faci falta. Tot això és prou alarmant per sentir-nos enganyats. O simplement indignats. I, en canvi, no és així. Al contrari: els comentaris mostren preocupació per la seguretat de Benet XVI. Existeix, certament, un document on es parla d'un possible complot contra la seva persona, signat per Darío Castrillón. Doncs bé: no hi ha constància que s'hagi pres cap mesura preventiva en aquest sentit. Ni tampoc que Darío Castrillón, a diferència dels altres casos de denúncies, hagi sigut remogut del càrrec. En què quedem? Està en perill o no, la vida de Benet XVI? Si no hi està al Vaticà, on les intrigues són constants, encara menys fora del Vaticà, on el papa és esperat i aplaudit. I si és així, quin sentit té que, en els viatges papals, hi hagi un desplegament de guardes de seguretat tan hiperbòlic? Amb raó ha dit Pere Casaldàliga que la situació actual de l'Església no pot ser més depriment. Els corbs de la cúria poden estar contents. Han esborrat del mapa el dos papes del Concili. Amb la qual cosa el Vaticà torna a ser la dictadura teocràtica de sempre. I el papa, un cap d'estat. El mal és que el papa, per grans que siguin les seves potestats, necessita la cúria per governar l'Església. Mentre que la cúria no necessita un papa en concret, sinó algú que, a canvi de passar a la història, vesteixi la sotana blanca i faci de papa. No és el mateix fer de papa que ser-ho.