Opinió

Les vinyetes del profeta

Els EUA tenen molt clar fa molt temps que
la llibertat d'expressió és una de les columnes bàsiques que sostenen
el seu model de vida

L'altre dia, a la televisió pública catalana, un periodista va afirmar que la nova onada de violència islamista contra els interessos occidentals arran de la publicació d'unes vinyetes satíriques i un vídeo sobre el profeta Mahoma havia originat un debat sobre “els límits de la llibertat d'expressió”. Em vaig quedar atònit. La sola pronunciació i emissió d'aquesta frase constitueix una nova derrota davant la intolerància religiosa del fonamentalisme islàmic. Molts espectadors de bona fe deurien pensar, tal com el periodista els va induir a fer-ho, que si no s'haguessin publicat les vinyetes potser no s'haurien produït tants morts. Aquesta possibilitat és evidentment certa, però ho és només sota la condició prèvia de l'amenaça i amaga una veritat encara més important i necessària: si l'islamisme no tingués expressions tan radicalitzades tampoc no s'hauria produït cap mort per més vinyetes que s'haguessin publicat.

Perquè, efectivament, el debat no és ni ha de ser sobre la llibertat d'expressió; el debat és sobre quina mena de religions volem al món i sobre el xantatge, la por i l'amenaça que els islamistes radicals exerceixen sobre la totalitat de la població del planeta. Aquest és el debat necessari i no pas la llibertat d'expressió. El fet que els periodistes del setmanari francès Charlie Hebdo o el productor del famós vídeo contra Mahoma es vegin forçats a viure amagats i a anar escortats per la policia és una derrota absoluta del nostre sistema de valors.

Algunes persones han justificat implícitament les amenaces islamistes acusant els humoristes de ser uns “provocadors”. Jo no sé si les vinyetes es van fer amb ànim provocador, però encara que fos així no canviaria en absolut el fons de la qüestió. En democràcia i en llibertat, els ciutadans fan una cosa molt senzilla quan no els agrada un producte mediàtic: no el consumeixen. Jo mateix no he tornat a comprar mai més un exemplar d'El Jueves des que, fa molts anys, aquesta revista va publicar una portada on apareixia el llavors primer ministre israelià Ariel Sharon caricaturitzat cruelment com si fos un poc nazi, és a dir, que hi havia doble ofensa i doble mala llet. Em vaig indignar? Sí. I vaig reaccionar a la manera occidental, bo i jurant-me que mai més no tornaria a comprar aquest setmanari.

El ministre francès d'Afers Exteriors, Laurent Fabius, ha afirmat que tant el polèmic vídeo com les vinyetes del profeta són “estúpides” i n'ha volgut destacar el seu mal gust. En termes similars es va expressar el diari L'Osservatore Romano, que va anunciar que la publicació dels acudits és “una iniciativa discutible”. Nou error. La qüestió no és sobre el gust del contingut o sobre l'oportunitat del moment, sinó sobre el dret que tenim tots nosaltres a expressar allò que vulguem en qualsevol moment, al marge del bon o mal gust amb el qual ho fem, sempre i quan no causem perjudicis a tercers. Jo mateix, mentre redactava aquest article, he estat temptat de dir la meva opinió respecte a la qualitat de les vinyetes, però fer-ho seria un error.

Lluny d'aquests complexos europeus, els Estats Units tenen les coses molt més clares des de fa molt temps i saben que la llibertat d'expressió és una de les columnes bàsiques que sostenen el seu model de vida. Per aquesta raó el portaveu de la Casa Blanca, Jay Carney, ha afirmat que “som conscients que aquestes imatges resultaran xocants per a moltes persones” però ha deixat clar el seu suport incondicional a la llibertat de premsa, d'opinió i d'expressió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.