Mal assimilats
Tan difícil és entendre que vivim a les Espanyes –Portugal inclòs– i no a Espanya?
“Quina pena que Castella, que sap vèncer i conquerir, no sàpiga –no ha sabut mai!– governar sense assimilar. I el que hi ha de més greu és que tampoc sap assimilar!” Aquestes paraules són de Francesc Cambó, escrites durant la Guerra Civil (28 de juny de 1938, Meditacions). Si Castella o Espanya sabés assimilar, tractaria i hauria tractat millor Catalunya. I no ho ha fet, començant per una greu discriminació a l'hora de distribuir el poder polític.
Catalunya representa el 6% del territori de l'Estat, el 15-16% de la població, el 20% de la producció de riquesa (PIB) i el 28% de les exportacions. Va ser la “fàbrica d'Espanya”, durant tot el segle XIX i una bona part del XX. No obstant això, els catalans hem estat totalment menystinguts a l'hora de participar en els governs espanyols. Ara analitzen les restes del general Prim, que va fer fora la dinastia borbònica, assassinat fa 142 anys i el darrer cap de govern català, si deixem al marge els curts mandats d'Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall durant la Primera República Espanyola. Hi ha hagut ministres catalans durant els 34 anys de democràcia, però la majoria d'ells al marge de responsabilitats econòmiques. Carme Chacón feia molta patxoca desfilant davant de les tropes espanyoles, però des del Ministeri de Defensa no es pot seguir –dic seguir– l'economia catalana. Ara, Jorge Fernández Díaz és ministre de l'Interior, ben allunyat dels problemes econòmics del nostre país. Hi ha hagut disset ministres d'Economia i Hisenda en els 34 anys de democràcia i cap d'ells ha estat català.
I mira que hi ha hagut i hi ha economistes solvents a Catalunya, de diferent signe polític, que superen clarament el trist nivell demostrat per Elena Salgado o Cristóbal Montoro, per posar dos exemples. A José Montilla el van criticar asprament quan era ministre d'Indústria pel fet d'afavorir els interessos catalans i defensar l'OPA de Gas Natural sobre Endesa, que es va perdre. Això és un pecat a Madrid. Però, en canvi, resulta natural que amb el primer ministre gallec –Rajoy– es construeixin absurdes línies de TGV a Galícia en ple període de retallades; que sota el govern socialista de Felipe González i d'Alfonso Guerra es construís el primer TGV de Madrid a Sevilla, que no porta enlloc, com deia The Economist, o que el ministre Álvarez-Cascos, asturià, en un govern d'Aznar, fes unes inversions fabuloses a l'autopista de Cantàbria i d'Astúries, la seva regió d'origen. Només són alguns exemples dels molts que podríem triar.
Els castellans –versió Cambó– o espanyols –versió meva– ho han fet molt malament a l'hora d'intentar assimilar-nos. En lloc de gestos de simpatia, diàleg i comprensió, ens han donat una bufetada darrere de l'altra amb un ritme que s'ha accelerat en els darrers temps.
Tan difícil resulta entendre que vivim a les Espanyes –Portugal inclòs– i no a Espanya?
