Opinió

Retrovisor i perspectives

Conèixer els errors i els encerts del passat pot ajudar a no repetir equivocacions

En aquestes dates de balanç d'exercici i de pronòstics se solen publicar tota mena de llistes i de rànquings. N'hi ha una que no falla mai: la dels personatges més rics del món. En realitat, la classificació no és totalment exacta, perquè es basa principalment en les fortunes que es poden detectar a través de la borsa. En tot cas les dades són indicatives i grosso modo ajustades a la realitat. El mexicà Carlos Slim segueix com el primer de la classificació. És l'home que té en nòmina Felipe González i que va entrar al consell de Criteria, primer, i de La Caixa i de Bancaixa després. El segon és Bill Gates i el tercer, Amancio Ortega, el president d'Inditex i Zara, que aquest any ha incrementat el seu patrimoni en un 63% i s'ha col·locat en 55.300 milions de dòlars. Aquesta vegada, però, a la llista dels rics, s'hi ha afegit la dels divorcis més destacats tant pel perfil dels protagonistes com per les quantitats de l'alimony, un concepte de dret de família que va molt més enllà de la pensió alimentària en cas de separació conjugal. El rècord ha estat la suma que Berlusconi ha de pagar a la seva ex i que és de la barbaritat de 1.200 milions d'euros. Anteriorment, un altre personatge divorciat per 1.500 milions va ser Bernie Ecclestone, el capo de la fórmula 1, i Murdoch va pagar 1.700 milions.

Amb el propietari de les curses automobilístiques, Aznar hi ha tingut una estreta relació i el seu gendre, Agag, s'ha unit com a soci amb el grup d'Ecclestone en diversos negocis esportius. Per exemple, van comprar el club de futbol britànic Queen's Park Rangers i el primer any ja el van fer pujar a primera divisió. En aquest moment, però, avui, el club ja és el cuer de la classificació. D'altra banda, Ecclestone va demanar al director d'un banc de Baviera que fes gestions amb el fons CVC per convèncer-lo de comprar la fórmula 1. Les actuacions devien ser tan inadequades o indegudes que el director del banc ha anat a la presó. Entre estar a sou de Murdoch i freqüentar males companyies i embarcar al iot de Briatore, propietari de la discoteca Billionaire i pròfug de la justícia que es va repatriar gràcies a una amnistia, s'arriba a pensar que hi ha persones propenses a tenir molt mal gust a l'hora d'escollir les seves companyies.

En matèria d'economia, s'ha sentit per Cap d'Any la veu del papa, que ha denunciat les desigualtats entre els rics i els pobres, cada vegada més grans, i el predomini de la mentalitat egoista i individualista, que s'expressa per la via d'un capitalisme financer dissolut.

Abans de girar el full del calendari, aquests dies hi ha temps per a la lectura. A mi m'ha caigut a les mans el llibre Victòria final, de Stanley Weintrub. El tema és una visió detallada de l'última campanya electoral del president Roosevelt. L'obra de l'historiador i professor de la Universitat de Pennsilvània no es limita al FDR del 1944. Aquí entre nosaltres hi havia al començament de la crisi un gran interès per l'anàlisi de la Gran Depressió del 1929. En aquell precedent es volien trobar paral·lelismes amb la nostra recessió actual i molts observadors es van interessar per Keynes, el New Deal i el cas de Frances Perkins, primera dona que va arribar a ministra als EUA i titular de la cartera de Treball. Gràcies a ella es van crear mecanismes de Seguretat Social i, en aquell temps de penúries, mesures pal·liatives del sofriment de la classe obrera. I, enmig d'aquelles necessitats, es van introduir alguns elements de benestar social. En altres països no recordem la necessitat de conciliar austeritat i benestar, tot esperant la represa del creixement. En aquesta línia, el govern de Roosevelt va implantar el racionament de benzina i la prohibició de circular a més de 35 milles per hora. També hi havia racionament de mantega, carn, bacó, sucre, sabates, whisky, tabac, etc. Conèixer els errors i els encerts del passat pot ajudar a no repetir equivocacions i a inspirar solucions. I algunes coses del New Deal encara poden servir de model. Per exemple, la llei Glass-Steagall té elements a tenir en compte quan els bancs estan pressionats pels reguladors, creditors i accionistes perquè es remodelin en forma d'entitats més petites. A Europa, els bancs representen el 70% dels préstecs i, en canvi, als EUA, només el 30%. El sistema americà funcionava amb un gran mercat únic i Europa no va accedir a aquesta possibilitat fins a la creació de l'euro. La qüestió és que hi ha molta gent que no està prou convençuda de la supervivència de l'euro. Contra els euroescèptics, hi ha un convençut de la continuïtat de l'euro i és Martin Wolf, un analista de gran prestigi.

Pel que fa a l'Estat espanyol, n'hi ha prou que al desembre s'hagin creat més llocs de treball que els últims mesos dels anys de la crisi perquè el ministre Montoro digui que alguna cosa s'està movent i que això és una excel·lent notícia. Calla, però, que s'han produït 80.000 baixes d'afiliació a la Seguretat Social i que, per tant, s'han destruït molts més llocs de treball dels que s'han creat. O bé que és imminent un seguit d'acomiadaments com ara els milers de la companyia Iberia, els de la banca i tota una sèrie d'ERO que s'han anunciat. Hi ha també un cas molt significatiu. Les temporades de tancament que s'han anunciat per als paradors de turisme juntament amb uns acomiadaments. Comprovem, doncs, que fins i tot en un dels pocs sectors que encara rutllen quan estan en mans privades, el govern espanyol demostra la seva pèssima capacitat de gestió. Sort que ara s'ha trobat la solució amb la designació de la primera dona de Rato com a directora dels paradors. D'entrada no té cap justificació que en règim de competència exclusiva no s'hagin transferit a les autonomies. I estèticament queda lleig que un senyor que s'ha enriquit a l'FMI, a la banca Lazard, a La Caixa i pilotant Bankia fins al naufragi final, no pagui l'alimony com hem vist que fan els rics en assegurar la maintenance de la divorciada posant-la en nòmina al govern estatal en càrrecs que dupliquen la funció sense que tinguem capacitat per fer altra cosa que posar aquells pòsters de Fraga que deien Spain is different. Com que el senyor Rato és possible que reincideixi i les seves liasons les paguem els contribuents, algú li podria explicar que hi ha coses que s'han de pagar de la pròpia butxaca i no per partida pressupostària. Per acabar-ho d'adobar, a Esperanza Aguirre l'han posat de directora de Turespaña. I mentrestant hi ha debat a Castella-la Manxa sobre el macrosou de la presidenta De Cospedal (més de 200.000 euros). Abans de la fallida de La Caja hi va posar el seu marit de vicepresident en tàndem amb Hernández Moltó i ara a Iberdrola. Tot en plena austeritat. País!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.