Europa, sense polítics?
La crisi de l'euro és econòmica però la solució només pot venir per mitjà de la política
A la Unió Europea fa quatre anys que estem en crisi econòmica i no hi ha cap indici racional que faci preveure una ràpida sortida a l'actual cul de sac. La crisi afecta el conjunt de països que formen la Unió, encara que, naturalment, es viu de manera molt diferent en aquells països que, com Alemanya, actuen, de fet, de creditors que no pas en aquells altres que formen part del club de deutors. Diguin el que diguin els polítics espanyols i els representants de la Unió Europea, la situació és ara més greu que fa quatre anys. És cert que s'ha aconseguit sanejar el sector bancari a canvi, però, d'un deute públic descomunal que molts experts vaticinen que serà impossible de pagar. I no cal recordar quins percentatges d'atur patim a Catalunya i a Espanya, etcètera. El resultat és una desmoralització general perquè en qualsevol situació difícil de la vida el més insuportable no és el mal sinó la incertesa de la seva durada.
És lògic, que els nostres diaris, especialment en els suplements dels cap de setmana, vinguin publicant articles de tota mena, dels més tranquil·litzadors als més apocalíptics, sobre la crisi de l'euro. Escrits, en general, per professionals solvents ajuden a entendre la complexitat de la situació. Jo hi trobo a faltar, però, i parlo també en termes generals, una visió política de la crisi. La crisi de l'euro és econòmica però la solució només pot venir per mitjà de la política.
És la política, i no l'economia, la que ha possibilitat que la integració europea arribés als nivells que ara ha arribat. Al principi de tot, es tractava d'evitar que la competència francoalemanya per un mateix mercat provoqués més conflictes. Per això es va començar amb un tractat sobre el carbó i l'acer. Però la decisió de començar per aquest tractat i no per un altre la van prendre uns determinats polítics, francesos, alemanys i italians. I no la van prendre perquè sí. Vull dir que com eren polítics van adonar-se de seguida que, si començaven la casa per la teulada, com havia passat després de la I Guerra amb la creació de la Societat de Nacions, aviat la situació tornaria a quedar encallada. Van decidir començar de baix a dalt no per causalitat; de les coses concretes –el carbó i l'acer-- a les coses simbòliques; a aquests darreres, per cert, encara no els ha arribat l'hora de la revisió. Pugeu algun dia dalt de l'Arc de Triomf de París i ho comprovareu: els armes franceses continuen enorgullint-se de les seves victòries sobre les armes alemanyes.
Ara, però, a Europa jo no en veig gaires, de polítics. Em refereixo a polítics que tinguin el coratge de recordar a la senyora Merkel que la sort de l'euro no pot quedar lligada a una opinió pública alemanya que ja ha demostrat la seva intolerància en d'altres moments de la història. També calen polítics amb el coratge suficient per reconèixer que el laberint burocràtic ideat, en bona part, per Jacques Delors, ha acabat degenerant en una immensa burocràcia que decideix, a distància, sobre la vida de milions de ciutadans. No sé si els polítics europeus són conscients que la idea d'una Europa unida s'està desintegrant per moments; i que vells tòpics històrics sobre determinades característiques col·lectives dels pobles comencen a servir per explicar el que està passant.
Tot el segle XX europeu ha estat, en bona part, una lluita de molts, amb França al capdavant, per posar límits a la capacitat expansiva d'Alemanya. Perduda aquesta guerra (en realitat, perdudes tres guerres) les prevencions que aquesta expansió provocava tornen a aparèixer. La manca de fre a l'expansionisme d'Alemanya. Aquesta és l'autèntica novetat del segle XXI. No és una perspectiva gaire falaguera, sobretot, si no tenim polítics que la sàpiguen valorar en la seva autèntica gravetat.
