Consciència i transformació

Hi ha símptomes inequívocs que el nostre model d'organització social, econòmic i polític està en declivi. El malestar social, la indignació contra l'estament polític, la incertesa dels mercats i la inestabilitat que viu l'economia nacional, europea i mundial, ens mostra que el nostre model està sota mínims.

La crisi que patim no és circumstancial, ni és accidental. Tampoc no és una ferida que altera un òrgan del cos. Altera tot el cos i això vol dir la seva fisiologia, el seu funcionament, els conjunts d'òrgans que el constitueixen. És una crisi global. Adonar-se'n és bàsic per posar-hi remei.

Les petites cures són allargar l'agonia, intentar mantenir una situació que grinyola i fa aigües pertot arreu. Ens adverteixen d'aquest fenomen tota mena d'especialistes, tant del món econòmic, com social, com polític, com filosòfic. La confluència interdisciplinària és clara: ens cal un nou model de producció, de consum, d'organització social, de desenvolupament del treball, de vinculació entre el món polític i el civil. Abans d'endinsar-se, però, en cadascun d'aquests camps i d'explorar vies noves és essencial prendre consciència de la situació. Molts esperen erròniament que la crisi passi com passa una ventada o com una pedregada. Molts esperen que, per art de màgia, tornem a l'oasi del temps anterior a la crisi.

Cal prendre consciència que estem vivint un canvi de model, de paradigma. Entrem en un territori nou, però no sabem exactament com és, ni quines lleis el regeixen. L'hem d'edificar, hem d'aprendre dels errors del passat, però no reiterar-nos en processos i en formats que han estat superats pel temps. La democràcia representativa necessita un canvi profund per seguir tenint legitimitat i per frenar el populisme, la indiferència, la demagògia i el creixement de grups antisistema que posen en dubte les bases ètiques i prepolítiques que ens hem dotat per organitzar la vida ciutadana.

Ens cal, abans que res, prendre consciència. La consciència és la força motriu del canvi. Tot comença amb un acte de consciència col·lectiva. Amb la individual no és suficient. Cal que molts prenguem consciència, perquè solament si som molts és possible fer la transició, el canvi que el món està demanant amb urgència. Res pot canviar en la política, en la societat, en l'educació, en la sanitat, en la vida universitària, si, primer de tot, no hi ha un acte de consciència. La consciència és adonar-se, és tenir-ne coneixement, és fer-se càrrec del sofriment i de la injustícia que genera el model d'organització social, econòmic i polític que ens regeix.

Prendre consciència és un moviment contra la banalitat, contra la simplificació, contra la trivialitat i la frivolitat, però només és possible si es pren distància del moment actual. Cal entrenar-se en una mirada panoràmica, receptiva, transparent, més enllà dels prejudicis, tòpics, biaixos ideològics. Ja sé que és utòpic assolir-ho, per això cal que la mirada sigui compartida i que sumem punts de vista, enfocaments diferents. La consciència exigeix aquest acte contemplatiu, però aquest acte ha d'anar seguit d'un altre acte, tant o més difícil que aquest, la transformació.

Prendre consciència és deixar de ser espectador. És posar la intel·ligència col·lectiva al servei del bé comú. En èpoques de crisi, els nihilistes, els apocalíptics i els populistes es multipliquen com els polls. Enfront d'aquests col·lectius, cal transitar pacíficament cap al no-paradigma, sabent que en aquesta transició, entrarem en un camp d'incertesa i d'inseguretat.

Prendre consciència és plantar cara a la cultura de la velocitat i de la banalitat; requereix una visió lenta, ponderada i, sobretot, una mirada nova, alliberada de prejudicis del passat.