Pluja (literària) de sang
Val la pena revisar aquests contes, com la resta de la seva obra narrativa, poètica i biogràfica.
En Josepmiquel Servià (i Figa, de part materna), pastat davant la mar de Palamós, és un home proteic, durant anys atípic i, a hores d'ara, prototípic d'un món que s'ha anat descomponent, però que cerca desesperadament una nova cultura que l'identifiqui. Com aquell qui no fa res, ja es deu acostar a la setantena, vull dir que disposa d'un bagatge vital que li ha permès fer moltes coses en els camps de la literatura, el periodisme, la política i l'art de la bohèmia, de bona part de les quals he estat testimoni.
Ara mateix, de fa uns mesos, ha reeditat, per tercera vegada en quaranta anys, el seu llibre primerenc, Pluja de sang. 7 narracions dels 70 (Ed. Dulxem), ara en edició revisada, volum que va quedar finalista al premi Víctor Català (Festa Literària de Santa Llúcia, Lleida, 1975) i que va obtenir el premi Pinya de Rosa de narrativa. La primera edició d'aquest aplec de contes va rebre al seu moment el suport entusiasta d'un grup qualificat d'escriptors, entre els quals cal destacar Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Pere Calders, Carme Riera o Miquel de Palol, i també de crítics com ara Josep Faulí i Josep Ametller, del qual, fa anys, no se sent a parlar, i és una llàstima, perquè sempre havia escrit papers molt afinats.
Sigui com sigui (i a més del que vaig escriure sobre Josepmiquel Servià, l'any 1976, en el meu llibre de retrats Homenets catalans), també jo voldria afegir algunes consideracions sobre el que va representar el seu llibre iniciàtic en el panorama de la jove narrativa catalana (llavors representada per Baltasar Porcel i Terenci Moix) dins la qual començaven a prendre la paraula gent com ara Josep M. Sonntag, Josep Albanell, Biel Mesquida i el mateix Servià, i sobre la fusió de literatura i vida que ha suposat l'experiència humana d'aquest nou homenot empordanès.
En efecte, si hagués nascut quinze o vint anys abans, Josep Pla l'hauria incorporat a la llista. Ara podria caure en el tòpic de les poderoses individualitats gironines o empordaneses, però no hi cauré, perquè n'he conegut d'altres –d'igualment poderoses– de la banda del Segre, de l'Ebre, del Francolí o de qualsevol rierol o torrent.
El que És clar, d'en Josepmiquel Servià, és que va néixer per a l'expansió, la cordialitat i la generositat verbal (vessada en multitud de tertúlies, fixes o espontànies), unes virtuts que el van portar (seguint el mot de Pla) al do de l'entregent, és a dir, a aquella literatura oral tan pròpia del nostre poble de xafarders, xerrameques i curiosos dels detallets. Aquesta simfonia verbal d'arrel marinera, que ell va aprendre a peu de moll i de carrer, va veure que era bona per ser literaturitzada, però en comptes de quedar-se amb els aspectes més banals o folklòrics del relat popular, va incorporar a la realitat contada tota la sang creativa que bullia al seu interior jovençà.
I aquesta sang creativa és la que es percep en el seu Pluja de sang, uns textos que porten la marca dels crítics dels primers anys de la dècada dels setanta (en realitat, ara veiem que totes les èpoques històriques han estat crítiques), quan els desitjos intestinals (no sempre pacífics) de tota una generació, la seva, ja s'havia revoltat arreu d'Europa, després de gairebé trenta anys de sotmesa i submisa societat occidental, conformada amb el ranxo del consum assegurat.
Amb el títol escandalós de Pluja de sang (premonitori, perquè del cel sembla caure aquest líquid vermell), Servià venia a fer-nos saber la seva pròpia revolta, a la qual acudirien alguns altres joves, i a demanar-nos la que calia fer contra unes estructures que permetien la hipocresia social, el ferotge individualisme consumidor, la segregació classista i l'uniformisme cultural i polític.
Contra aquestes formes derivades del capitalisme més repugnant (agreujades, en el cas català i espanyol, per la caixa mortuòria franquista), la revolta (literària i personal) de Servià ha consistit a mostrar que la pulsió sanguínia, que hauria de portar a la vida, pot conduir fàcilment a la destrucció. Els seus relats –que contenen escenes que, per extremes, semblen impossibles– són el contrapunt a unes relacions personals estabornides, si més no fins ara, pel bany maria de les conformitats convencionals.
Val la pena revisar aquests contes, com la resta de la seva obra narrativa, poètica i biogràfica (amb llibres dedicats a Gabriel Ferrater i Lluís Llach, el seu paisà i veí de Verges, dos referents, també trencadors) i, si pot ser (cosa no pas difícil), trobar-lo en la seva salsa de l'Ateneu Barcelonès, on –talment un Francesc Pujols ressuscitat– podríem dir que actua com el novè Savi de Grècia, si considerem que el vuitè, com ell mateix va qualificar-lo, era l'humanista, filòsof i mestre seu, el francosuís Denis de Rougemont (1906-1985).
