Elogi dels actors i les actrius professionals

Fa uns dies que celebro d'una manera especial els actors professionals. Les seves aportacions semblen indiscutibles en el món del teatre, on fa poc he disfrutat com una boja amb aquest muntatge en estat de gràcia que és Els feréstecs, la genial adaptació de Lluís Pasqual de I Rustegui, de Carlo Goldoni. Aquest espectacle (el seu funcionament precís i brillant) és inconcebible sense el treball d'uns actors formats en l'art de fer creïbles uns personatge en una representació. Allò que sembla indiscutible en el teatre, però, no ho és tant en el cinema, en què hi ha directors que han aprofitat (i aprofiten) l'espontaneïtat i l'autenticitat dels anomenats actors naturals, que a vegades confronten amb actors professionals. Fins i tot n'hi ha que prescindeixen d'aquests últims perquè els considerin abocats a l'artifici, condemnats a un automatisme viciós i a una gestualitat exhibicionista.

Tanmateix, per posar un exemple recent i significatiu, Abdellatif Kechiche (que, de manera justa, va rebre la Palma d'or de l'últim festival junt amb les seves dues actrius protagonistes) no podria haver fet La vie d'Adèle sense Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux. O, en tot cas, podria haver-la fet amb altres actrius (tot i que la pel·lícula seria una altra perquè estaria habitada per uns altres cossos, unes altres mirades, uns altres efluvis) que també s'haguessin entregat completament a la tasca de donar vida a uns personatges que, en relació amb una experiència amorosa, passen per les més diverses emocions, expressades amb una veritat arrabassadora. “Tot el que heu vist va passar”, va dir Léa Seydoux en roda de premsa a Canes. I, tanmateix, hi ha un treball d'interpretació que va fer-se durant més de quatre mesos i mitjançant nombroses hores de rodatge en què, han apuntat algunes cròniques, hi va haver unes tensions i unes crisis de nervis que no es reflectien en la felicitat amb la qual el cineasta i les actrius van presentar la pel·lícula i van ser guardonats a Canes. Havien de viure aquestes tensions perquè creessin els personatges amb tanta intensitat emocional? En tot cas, hi ha coses que no s'aconsegueixen sense esforç o almenys sense entregar-se i arriscar-se. No tots els actors hi estan disposats. No tots són capaços de treure una veritat fent invisible l'artifici. I tampoc tots els cineastes són capaços d'extreure-ho. N'hi ha que tampoc ho busquen, a vegades perquè treballen en codis que no són realistes. Tant se val. Si he volgut elogiar Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux és perquè, amb una suspicàcia “feminista” que no comparteixo, s'ha dit que La vie d'Adèle no hauria sigut tan festejada si els cossos de les actrius no fossin gloriosos i no s'exhibissin en les escenes de sexe. Que els seus cossos gloriosos no juguin en contra del reconeixement de la seva generositat interpretativa.

No hauria escrit aquest article, però, si no fos per Anna Magnani i la conversa enregistrada que, reproduïda en l'exposició Pasolini Roma al CCCB, va mantenir amb el cineasta a propòsit d'una escena de Mamma Roma que no la satisfeia. Tampoc a Pasolini. El cas és que, mentre la rodaven, el director va dir-li: “Riu, riu.” I ella va sentir que reia de manera estúpida: “Em sembla que la meva rialla en aquella seqüència és falsa, i com que no em va sortir espontàniament, em va fer perdre l'equilibri de la resta de la rèplica.” Abans li ha dit que ella és una cosa molt fràgil. Pasolini, que tot just només havia dirigit Accattone i que confrontava Magnani amb els seus actors extrets del lumpenproletariat romà, va contestar-li: “El fet d'esperonar-te des de fora, en una espècie d'injecció d'expressivitat, és un costum que he adquirit fent treballar actors del carrer, a les cares dels quals he de donar un cop de mà en el moment més inesperat per a ells, gairebé a traïció.”

Dita amb respecte, la rèplica de l'actriu és memorable. Magnani afirma que ha entès perfectament que ell funciona amb actors que agafa i que plasma com una matèria verge: “Ells, tot i la seva intel·ligència instintiva, són robots a les teves mans.” Aleshores comenta que ella no és un robot, que ha llegit el guió almenys quatre vegades, que n'ha analitzat els més petits estats d'ànim, el més important, el més subtil. Que ha fet, doncs, un treball d'actriu, tot i que diu que no vol ser-ho (a la manera, intueixo, d'aquells que s'avergonyeixen que els diguin artistes o potser per distanciar-se de l'artifici, l'automatisme i fins la vanitat associats als actors) afirmant que és un animal instintiu. Hi afegeix, però, que, fent Mamma Roma, sent que perd l'equilibri perquè no és ni una bona actriu (“lloat sia Déu, per fortuna!”) ni un robot obedient. Conclou que tem que el públic faci una comparació de la qual no podria sortir ben parada: “Els xicots que tu dirigeixes, que tu plasmes, que tu maniobres, són molt més autèntics que no jo.” El cinema de Pasolini, en què cada rostre “trobat al carrer” és filmat com una cosa sagrada, conté una celebració d'aquesta autenticitat, però la Magnani sabia que podia aportar una altra mena d'autenticitat emergida de l'actriu que no “volia ser”. Hi ha admiradors de la Magnani que no ho troben a Mamma Roma. Però alguna cosa hi ha.