Una misogínia escandalosa

A l'últim festival de Canes només hi va haver una representació del cinema de producció espanyola, i encara en un lloc gairebé marginal de la secció oficial com és Canes Clàssics, que es reserva a algunes obres mestres restaurades i a documentals sobre cineastes o sobre temes relatius a la història del cinema. És cert que els programadors no consideren algunes propostes de cineastes espanyols més o menys joves que, fent-se escassament visibles a les sales comercials, tenen una autoria tan singular com modesta a la qual la direcció actual del festival no sembla ser especialment sensible. Ara bé, aquells que lamenten que no hi ha representació espanyola (ni tan sols catalana) a Canes haurien de considerar si les diverses administracions públiques fan possible l'existència d'un cinema que fos reconegut a Canes.

La cosa és, certament, difícil perquè la direcció del festival pràcticament només reconeix, de fet, un cineasta espanyol, Pedro Almodóvar, que, pel que fa a aquesta edició, a diferència de tantes pel·lícules seves dels últims anys, sembla que ni tan sols va gosar oferir Los amantes pasajeros perquè fos projectada d'alguna manera en la secció oficial del festival. Tanmateix, el poder d'Almodóvar possiblement va influir decisivament en el fet que es programés l'única pel·lícula espanyola seleccionada aquest any a Canes: Con la pata quebrada, un documental de Diego Galán sobre la manera infame amb la qual la dona s'ha fet majorment present en el cinema espanyol. El cas és que, juntament amb la d'Enrique Cerezo, la productora dels germans Almodóvar (El Deseo) (i això es nota perquè, a partir d'un moment, pràcticament tots els referents són pel·lícules del gran Pedro) avala aquest documental que, precisament, posa en evidència la barroeria i immundícia de bona part dels productes de la tradició cinematogràfica espanyola.

El cas és que, al començament de Con la pata quebrada, un documental de factura clàssica que construeix un discurs clar i fins i tot evident sobre la misogínia del cinema espanyol a partir de l'explicitació del material del qual disposa, un home elegant discurseja sobre la dona en una pel·lícula de l'any 1957 de Manuel Mur Oti (que ha tingut els seus vindicadors a partir sobretot del melodrama tremebund Cielo negro) anomenada El batallón de las sombras: “Seamos sinceros, ¿De qué sirve la mujer? Para nada. Absolutamente para nada. ¿Que nos cose los botones, que nos prepara la comida y que se queja cuando no estamos en casa cuando alguien trae una factura? Bueno, en algo tiene que entretenerse. Ah, sí, ¿que nos trae al mundo? También nos trae algunas corbatas que no podemos ponernos. No quisiera ser cruel, pero si ante un colegio de niños pensamos que estos son los hombres del mañana, ante un colegio de niñas no pensamos que estas son las mujeres del mañana o del pasado mañana.”

No voldria ser cruel, però aquesta és la merda de cinema espanyol que vomitava aquestes porqueries fa uns quants anys amb uns efectes que possiblement encara perduren i que, en tot cas, no s'han de menysprear. Que podem suposar que l'home d'El batallón de las sombras deia totes aquestes coses amb ironia? Quina ironia? La mateixa ironia amb la qual a La violetera (amb la Sarita Montiel) un galant diu a un altre, amb el seu consentiment, que la bellesa és l'única intel·ligència que reconeix en una dona? No, ho diuen seriosament. Amb la mateixa seriositat que en una altra pel·lícula de la qual ara no recordo el títol, ni falta que em fa, un home infecte invoca Plaute (perquè, recoi, també trobaven autoritat en els clàssics) per escopir: “És molt fàcil triar entre les dones. Cap val res.” O amb la que a Ella y los veteranos, una hipotètica comèdia del 1961 dirigida per un tal Ramón Torrado, un vell afirma: “Las mujeres son unas chismosas.” Aquesta afirmació genera un seguit de repliques: “Pero las hay algunas buenas.” “Sí, pero se hacen monjas, para no aguantar a las otras.” I encara més: “¿Pero no queríais comprar una radio, que habla más que una mujer?” La resposta: “Sí, pero a una radio le aprietas un botón y la apagas. ¿Dónde aprietas a una mujer para que se calle?” Així va fer-se el cinema espanyol i així va anar fent mal, perquè alguns el vindiquin i fins i tot se'n considerin hereus. A mi sempre m'ha fet venir basques. Per cert, Con la pata quebrada només s'ha estrenat de moment a Madrid. No estaria malament que es fes visible en altres llocs perquè alguna cosa explica d'una misogínia que perdura, també entre els catalans.