Opinió

Contra Catalunya?

Hi ha molts espanyols de bona fe que no ens entenen, no ens coneixen

El meu pare, nascut al districte V, actualment Raval, cosí d'Andreu Nin, fou un militant d'Esquerra Republicana que es va exiliar a França i al seu retorn estigué uns mesos a la presó, posteriorment fou jutjat, sense defensor, pel Tribunal de Delitos Contra la Masonería y el Comunismo, i condemnat a extrañamiento (no es podia moure de Barcelona, i havia de presentar-se periòdicament a la policia). Fou un perdedor de la guerra, la qual cosa l'enfonsà.

He començat d'aquesta manera perquè la seva dissort em sensibilitzà d'una manera directa. I començaré dient, en principi, que no es pot confondre el règim de Franco amb Espanya, car molts espanyols varen patir molts dels crims que aquest va cometre. Però el fet que jo no pogués parlar en català públicament, perquè estava prohibit en el sistema educatiu, car era totalment en castellà i ignorava la cultura catalana, va originar en mi, des de petit, la convicció que Catalunya era una terra sotmesa a Castella com a exponent de l'Espanya imperial que ens ensenyaven a l'escola. La meva natural i lògica resistència a la llengua i cultura espanyoles, per raons òbvies, per no emprar una altra expressió, originà que em decantés aviat per aprendre la llengua francesa i la seva cultura, i més endavant l'anglesa. El meu pare em va ensenyar a estimar la democràcia i va impulsar-me que des de petit la meva ràdio de referència fos la BBC, i mai Radio Nacional de España. El meu món circumdant la identificava amb el règim opressiu espanyol, sabia que en una bona part de la resta d'Espanya existia la mateixa situació o encara pitjor, com després vaig comprovar; més tard, llegint, per exemple, Paul Preston.

Després, com a professor universitari vaig eixamplar el meu horitzó i he pogut valorar les aportacions de la cultura espanyola, que les he incorporat com a pròpies, però sense ignorar la meva cultura i la meva llengua materna. La sort de dominar el francès i l'anglès, i les meves relacions internacionals m'han donat una visió cosmopolita de la vida i de l'existència humana. He viatjat molt per Espanya i, sobretot a Madrid (uns centenars de viatges), he conegut molts espanyols, amb una bona part dels quals he establert bons lligams. En alguns casos han remarcat el seu respecte per la meva condició, d'altres han expressat una certa reticència sobre la nostra llengua i cultura, car han considerat que la cultura i la llengua espanyoles són universals, cosa que no es dóna amb el català. Molts no entenen per què ens entestem a defensar el català i la seva cultura.

Hi ha molts espanyols de bona fe que no ens entenen, no ens coneixen i no s'han preocupat de conèixer la nostra cultura, la nostra psicologia. Voldrien que penséssim com ells, que fóssim com ells, i fins i tot arriben a pensar que som un perill. És possible que hi tinguem alguna responsabilitat. El tema és d'una extraordinària complexitat i la passió sovint domina les idees i els comportaments. No podem parlar d'una Espanya única, possiblement hi ha diverses Espanyes. A més, el Partit Popular disposa d'una quinta columna preocupant a Catalunya, junt amb els membres de Ciutadans, car no tots els catalans estimem uns mateixos valors. En el meu terreny, em preocupa l'actitud dels intel·lectuals espanyols, que durant la Transició varen palesar un interès, que podria pensar-se que era autèntic, per establir unes relacions de consens, de respecte i d'amistat amb nosaltres. Lamentablement ha desaparegut. Evidentment, l'actitud negativa d'una bona part del mitjans de comunicació de Madrid ha ajudat a crear aquest clímax anticatalà.

En les relacions d'Escòcia amb el Regne Unit, les recents declaracions de Cameron palesen un clímax de comprensió, de tolerància, que no vol dir acceptació. Si el catalans volem separar-nos d'Espanya és per raons ben fonamentades.

Jo desitjaria que no fos oportú utilitzar aquest eslògan. Si els poders espanyols fossin més intel·ligents, des d'una dimensió ètica s'haurien de plantejar les causes, com ho va fer Dionisio Ridruejo, i s'adonessin de la necessitat i urgència de trobar un camí de solució. Si els espanyols (govern, poders econòmics, partits polítics, poder judicial, grups de pressió, mitjans de comunicació, ciutadans) no fan aquest exercici necessari, el diàleg sempre serà buit de contingut i conflictiu.

El que és indispensable és que si Catalunya assoleix la independència, l'estat propi o la forma jurídica que s'adopti, cal que entre Espanya i Catalunya s'estableixi un diàleg constructiu, amb visió de futur, car hi ha molts elements històrics que ens uneixen i els hem de tenir en consideració. Penso, per tant, que aquest títol que a molts no agradarà, que potser és impropi, con ho han assenyalar determinats comentaristes catalans, serveixi per a conscienciar els espanyols i catalans sensats que tenim el deure ètic de trobar una sortida digna de diàleg i col·laboració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.