Crist vist per un marxista

L'exposició Pasolini-Roma del CCCB i el magnífic cicle que la Filmoteca de Catalunya ha dedicat aquests últims tres mesos a la filmografia pasoliniana conviden a pensar renovadament en aquest notable poeta, cineasta i intel·lectual que va dir que escandalitzar és un dret i un plaer sentir-se escandalitzat. Aquest interès renovat per Pasolini m'ha dut a buscar què se'n diu en un llibre que em va arribar fa uns mesos i que he deixat en un lloc vistent per anar-lo llegint en relació amb cineastes que, per un motiu o un altre, ocupen la meva atenció. No sempre hi busco perquè parla de pel·lícules que no són actuals: totes són anteriors al segle XXI. Això perquè en aquest llibre, que du per títol Els cinefòrums de Montserrat, l'advocat, crític de cinema i activista cultural Arnau Olivar hi deixa constància dels seus comentaris respecte d'algunes de les pel·lícules que, seleccionades per ell mateix, van projectar-se entre el 1963 i el 2000 a la comunitat monàstica de Montserrat. Amb l'assistència dels monjos i els seus convidats, durant aquests gairebé quaranta anys hi va haver 145 sessions de cinefòrum a Montserrat, on, en paraules en el pròleg de l'actual abat, Josep Maria Soler, no va ser el desinterès pel cinema, sinó les noves tecnologies i les noves sensibilitats dels monjos joves les que van aconsellar un canvi de mètode.

Arnau Olivar va presentar i, després de la projecció, va comentar bona part de les 146 pel·lícules (hi va haver una sessió doble) programades, però al llibre només en consten 34. Allò que no s'hi reprodueix (i suposo que no n'hi ha cap document) són els comentaris dels monjos, dels quals diu Olivar en la introducció que molts cops “discutien” més entre ells que amb ell. Tots, suposo, eren homes i, en fi, sóc una dona que no podrà satisfer la curiositat de saber què van dir-ne els monjos d'El cuirassat Potemkin, d'Amarcord, de La passió de Joana d'Arc, de Crits i murmuris, de La Via Làctia de Buñuel, del Ciutadà Kane, de La diligència, d'Un tramvia anomenat desig i, és clar, de L'Evangeli segons sant Mateu, que és l'única pel·lícula de Pier Paolo Pasolini que s'hi va projectar.

Els comentaris d'Arnau Olivar són els d'una persona llargament cultivada amb una sensibilitat estètica, moral i religiosa. A mi m'agraden perquè introdueixen en la pel·lícula sense el propòsit de donar-ne una interpretació tancada, la qual cosa no implica que no ni hagi expressada una subjectivitat, sinó que aquesta convida a l'exercici de la subjectivitat. En tot cas, què en diu un cristià de la pel·lícula d'un marxista (Olivar era a la Mostra de Venècia, a la qual ha assistit durant uns cinquanta anys, quan Pasolini es va definir així en presentar-hi, l'any 1964, L'evangeli segons sant Mateu) sobre Crist? D'un cineasta que, per explicar el punt de vista narratiu del film, va dir que havia procurat barrejar la seva visió marxista amb la que imaginava com a pròpia d'un cristià de les classes populars. En el seu comentari, Olivar fa present que Pasolini va intentar justificar la seva posició dient que, per ell, el Crist evangèlic era un mite liricoèpic popular. Aquesta justificació li sembla hàbil, però no el convenç.

Tanmateix, Olivar no deixa d'entendre que Pasolini (al qual veu com un marxista més polític i, per tant, social que filosòfic) s'interessi pel missatge evangèlic en la mesura que estava “absorbit pel món del suburbi, dels pobles i dels homes esquinçats per les misèries i les condicions de la nostra societat”. Considera que el film acaba precipitadament amb una resurrecció freda i sense emoció, però afirma que, per primera vegada en el cinema, s'ha aconseguit de manera plena una plàstica de la Gràcia en l'escena de l'epifania: no només pels elements plàstics, sinó per l'esperit de la seqüència que percep “reblerta d'amor íntim, de puresa espiritual i de pau interior”, de manera que creu que Pasolini ha aconseguit registrar l'intangible. Olivar valora justament la utilització de la música i la influència de la pintura italiana, sobretot de Piero della Francesca, i conclou: “És curiós que l'autor del millor film sobre la vida terrenal de Déu sigui un home interessat a declarar-se marxista, un intel·lectual que afirma no ser un creient conscient i un artista que ha dedicat el seu film al papa Joan XXIII.” Una de tantes curiositats de Pasolini, que manté aquesta capacitat de sorprendre i de fer pensar d'una manera inesperada.