Viure sense tu
Arròs de festa
Un estiu sense un bon arròs a la cassola, o una paella, no deu ser estiu
Arròs, escudella d'ànec i pollastre rostit, amb una amanida d'enciam, tomàquet i pebrot negada d'oli, i traguejar de ferm. Cassoles fumejants i tres dies seguits menjant. Aquesta és la planificació de la cuina del Sant Quinze d'Agost, festa major d'estiu en què Catalunya esdevé un envelat monumental. Així ho veia l'any 1930 el periodista Jaume Passarell. El temps passa, però la Mare de Déu d'Agost segueix marcant festa i focs d'artifici a bona part dels pobles catalans que fan festa major d'estiu. Potser ha canviat l'àpat. Els plats estiuencs que han trencat l'estacionalitat de manera més clara són l'escalivada i el pollastre a l'ast. Abans el pebrot i l'albergínia escalivats eren les banderoles virolades, i el pollastre amb patates de bossa eren els gallardets d'aquest envelat culinari dels mesos d'estiu. Ara te'ls trobes tot l'any, com els gelats, és clar. I l'arròs també és un plat de tot l'any, i fins i tot amb dia de la setmana, els dijous. Potser no de festa major. Però un estiu sense un bon arròs a la cassola, o una paella directament, no deu ser estiu. I sí, dic paella, perquè la cassola ja sigui de test, o bé de ferro colat, també ha anat reculant per deixar el primer pla a la paella, també al Principat.
Jo sóc més de cassola de fang, però cedeixo. En l'atuell, no en la manera de fer. Ni en les proporcions d'aigua o de fumet. En el sofregit, en enrossir calamar, gambes i llagostins, ceba, pebrot, tomàquet. D'arròs més aviat sucós, per bé que també faig amb el més sec de la paella o de l'arròs a banda, amb el peix i les patates i un bon tou d'allioli com a primer. D'arròs negre o de bacallà. La cadena d'arrossos que uneix i matisa País Valencià de Catalunya, i les Illes. La paella que els turistes necessiten com el segell que acredita al seu passaport que ens han visitat. I que es cruspeixen a tota hora i a qualsevol lloc. I els estiuejants que carretegen paelles d'encàrrec tapades amb paper d'alumini i amb tovallons de paper a les anses, i amb la il·lusió als ulls que aquesta serà bona. I d'aquí ve. L'home no és que sigui l'únic animal que ensopega dos cops en la mateixa pedra. És que sabent que només et pot agradar l'arròs que fas tu, encara t'entossudeixes a demanar-ne al restaurant, confiant que avui sí que l'hauran encertat.
