Opinió

LA GALERIA

Acústica 2013

Figueres no ofereix gaires espais generosos

A la ciutat de Figueres ha conclòs la dotzena edició d'Acústica, les cinc jornades d'oferta musical, per als més joves ja un clàssic. L'invent del promotor Xavi Pascual any rere any omple de gent carrers i places de la vila des del vespre del darrer dimecres d'agost fins a la tarda del següent diumenge; ja hi ha balanços i aquesta edició, amb vuitanta mil assistents, ha superat en públic l'anterior, en què n'hi va haver seixanta mil. En tot cas molta gent ha vingut a la capital empordanesa; des de mitja tarda aquests cinc dies no s'ha pogut aparcar enlloc, ni tan sols en carrers perifèrics on correntment no hi ha cotxes; fins i tot hi havia vehicles al pàrquing de pagament que ocupa el lloc on va haver-hi la Torre Basca, on no n'hi ha mai cap. Personalment –i perdonin– vaig voler assistir a dos espectacles: al jazz d'Andrea Motis i a la nostàlgia de Paco Ibáñez. Del primer vaig trobar alguna de les darreres entrades que quedaven un parell de dies abans, però de l'altre me n'he hagut de pairar perquè ja estaven totes venudes. Andrea Motis. Omplir el Teatre Jardí de Figueres d'aficionats al jazz, poca broma, però és que la noia –la jazzwoman, com la presenta el seu mentor i músic Chamorro– a l'escenari dibuixa una mena de triangle de perfecció. U: és atractiva (diria que una monada, però no m'atreveixo); dos: toca (a Figueres només la trompeta) molt bé, i tres: canta amb una veu que discorre com una papallona precisa i efectiva, una veu propera, quasi confidencial, dels antípodes de Nina Simone. Grata sorpresa pel galopar de Paco Ibáñez, precisament per no poder sentir el testimoni vivent i emblema de la cançó protesta dels anys seixanta i setanta... per entrades exhaurides: la nostàlgia i les preferents poden molt. Acústica ha crescut i, pel poc que en sé, ha polit algun entrebanc, com ara no oferir espectacles en placetes que forçaven l'aficionat a encaixonar-se als carrers radials, no veure l'actuació i suar de mala manera. Tot i que, segons sento, l'allau –l'èxit– de públic segueix generant incomoditats: soroll més enllà dels horaris, algun tap massa dens..., i és que el centre de Figueres, com tot centre urbà, no ofereix gaires espais generosos. Qui sap si es guanyaria en desengavanyament posant part de l'oferta en punts més perifèrics. Acústica, valgui el seu nom, també ha cedit molt en això que els iniciats en diuen unplugged (desendollat): a banda dels dos espectacles esmentats, en pocs més els músics han tocat així, desendollats. I és que el temperi o, si volen, el volum sembla que és un dels elements irrenunciables del nostre món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.