Ensibornada papal ‘urbi et orbe'
El que estrena càrrec no ha tingut temps, encara, de fer-se càrrec de res
S'enganyen els qui pensen que l'Església (aquesta institució milionària, perdó: mil·lenària) és avorrida. Antipàtica sí, però no avorrida. Constantment estan passant coses. Ara mateix, tenim al davant una cosa mai vista. El nombre de papes ha experimentat un augment del cent per cent. I sense baralles. Han transcorregut sis mesos des del comiat de Benet XVI. Un comiat que va durar disset dies. No entenc per què es parla de “l'hora dels adéus”. No va ser una hora, van ser 17 dies, multiplicats per hores, el resultat (si feu comptes, ja me'l direu) són moltes hores. I un sol adéu. I en diuen els “adéus”. L'adéu pròpiament dit, a mi se'm va fer curt. Féu memòria: 28 de febrer. Hora: les vuit del vespre. Amb puntualitat teutònica, Benet XVI acaba el seu pontificat amb una tanca d'or. Va ser assumit, com la Verge Maria, en cos i ànima al cel, a bord d'un helicòpter blanc, pilotat per un arcàngel (imagino, però no ho puc assegurar, perquè el pilot no es va deixar veure), i creieu-me que em vaig emocionar. Sobretot pensant en les vegades que Benet XVI ha denunciat els avenços tècnics com els responsables de la poca fe en Déu. Veure'l pujar a l'helicòpter em va fer el mateix efecte que veure sant Pau caient del cavall, o sigui que l'assumpció era també una conversió manifesta. Déu sia lloat! Si un papa es converteix, qui som nosaltres per no fer el mateix? Us avanço que un servidor ja ho ha fet. Era molt poc benetià, i ara ja en sóc una mica més. I en seria molt més, si no fos que ell mateix m'ho posa difícil. A qui se li acut deixar Castelgandolfo, la residència estiuenca dels papes, per un monestir de joguina com el Mater Ecclesiae, en plena ciutat del Vaticà? Pregunta difícil, que, fins fa poc no em veia amb cor de contestar. Ara sí. Finalment he lligat tots els caps.
Us avanço que Benet XVI passarà a la història com el primer papa emèrit en termes absoluts. Amb aquest rècord ha superat pràcticament tots els de Wojtila, que no duien enlloc. En canvi, el de Benet XVI és un avanç històric. Estableix un magnífic precedent: els papes es poden jubilar. El que passa és que no volen. Benet XVI volia i dolia, i s'ha decantat pel volia. Volia passar a la història, i aquest era el camí. L'únic camí. Perquè ell no ha tingut la sort de Wojtila, que, gràcies a Ratzinger, que en tot moment el va protegir, va sortir indemne d'un pontificat amb més ombres que llums, i amb molts problemes pendents. Benet XVI, en canvi, amb tantes coses com han succeït, no comptava amb ningú, llevat d'ell mateix, o sigui: de Ratzinger, el qual, dit sigui de passada, ho tenia més difícil que Benet XVI per sortir il·lès del “Sant Ofici” més detestable que hi ha: el d'inquisidor.
De moment, Benet XVI ja s'ha salvat (o quasi). I sabeu com? Demostrant els seus dots d'actor. Nova sorpresa, perquè, com tothom sap, el que tenia fama i vocació d'actor era Wojtila. Però l'Oscar se l'ha endut Benet XVI. Primer va preparar el context: el famós Vatileaks. El món sencer va sentir pena per aquell ancià, voltat de corbs i víctima d'un majordom traïdor. Sí o no? Sí, sense cap dubte. Era el context ideal per anunciar la seva voluntat de “renúncia”, que és el nom que ell dóna a la seva daurada jubilació. L'anunci va ser l'11 de febrer. Benet XVI, en plena celebració de la missa, va deixar anar una llatinada, que ningú no va entendre, llevat d'una monja que, casualment, era allí i que, a més, sabia llatí. Més providencial, impossible. A partir d'aquí, els periodistes acudiren a Roma volant (amb avió). I heus ací que les persones més odiades per Ratzinger, que no ha parat mai d'acusar-les de tergiversar el Concili, tergiversaren les paraules de Benet XVI, però com que era en benefici seu, Benet XVI els va beneir. No faltaria més.
Ara bé: com que la primera impressió és la que queda, i aquesta fou “Benet XVI dimiteix”, cosa que ningú no fa, la pluja d'elogis va ser pluja de neu. Benet XVI quedà purificat. I posà en marxa la seva anhelada jubilació, que tenia pensada des de molt abans del “Vatileaks”. Va passar al successor la patata calenta de tots els escàndols de la cúria i es va reservar per a ell els honors i els privilegis inherents al càrrec. S'entén que el comiat durés 17 dies. La “renúncia” s'ho valia. A més de conservar la sotana blanca, tindrà al seu servei la família pontifícia completa (llevat de Paoletto, però toquem fusta, que això no s'ha acabat), i d'un monestir que, per dins, és un palauet. Situat en el lloc ideal per practicar el voyeurisme entre lectura i lectura de sant Agustí. Ara mateix segur que està prenent nota dels canvis que s'estan fent a la cúria: estan canviant pots per llaunes. Vull dir que, qualsevol canvi és bo, perquè, el que estrena càrrec no ha tingut temps, encara, de fer-se càrrec de res. Caldrà esperar resultats.
El que ara importa és treure partit de la jubilació. Si aquesta serveix perquè el papa emèrit apliqui el jubileu als teòlegs condemnats per Ratzinger, no menys que a totes les víctimes del cop d'estat eclesiàstic perpetrat pel tàndem Wojtila-Ratzinger, la desafortunada història d'una involució impossible tindrà un final feliç. Altrament, el que tindrem al davant serà el que sembla: una ensibornada papal urbi et orbe, que no ens la traurem mai de sobre.
