la columna
Les vies humanes
Em va semblar que els bisbes de Catalunya brillaven per la seva absència en la Via Catalana i em va saber greu que ningú els trobés a faltar
La Diada d'enguany ha tingut la virtut d'enllaçar la gran Via Catalana amb la Via Àpia romana. Pressento que el concili està tornant i que no trigarà gaire a ser aquí; amb tanta via, en farà molta via, d'arribar. Un èxit més de la Via Catalana. I és que, en aquesta vida, tot està entrelligat. Em va semblar que els bisbes de Catalunya brillaven per la seva absència en la gran Via Catalana. I, la veritat: que ningú se n'adonés ni els trobés a faltar em va saber greu. Sospito que eren a la Via Àpia romana, esperant la tornada del Concili Vaticà II. Per tant, la seva absència o la seva invisible presència estava més que justificada. Estaven a l'altra via, la vella via romana, que enllaça amb la catalana, i amb les vies respiratòries de tots els ciutadans.
La laïcitat, contràriament al que sostenia Ratzinger, té més virtuts del que sembla. La més vistosa és que uneix, mentre que la religió divideix. No per culpa d'ella, sinó dels seus últims responsables: la jerarquia i Sa Santedat. Recelen del pluralisme i confien en la uniformitat. Si haguessin vist de prop la cadena humana, tan acolorida i variada, haurien canviat d'opinió. I tot això que tindrien guanyat. Perquè, si es confirma la recuperació del concili, recuperarem també la llibertat d'opinar. Ho llegeixo en els signes del temps.
El papa Francesc va tenir la seva pròpia diada, el dia abans de la Diada, i va dir unes quantes coses tan encertades que en el cel encapotat de l'Església s'obriren de cop unes grans clarianes. I, per si fos prou, el seu secretari d'estat, in pectore, abans de posar els peus a Roma, acaba de dir que el celibat és un tema obert. I era tancat. Quina gran cosa no són les vies humanes!
