¿Utopies, encara?
La proposta del papa Francesc xoca contra incrèduls i escèptics
Una de les virtuts del papa Francesc és que el seu discurs ha captat l'atenció tant de creients com de no creients. La seva manera d'expressar-se i la claredat de les seves idees no deixa indiferent ningú. De fet, analistes allunyats del món eclesial i de la retòrica pontifícia habitual estan atents a les seves paraules i se'n fan ressò en les seves respectives columnes. Primer, va captar l'interès pels seus gestos, per la seva proximitat i per la seva posada en escena, però després, ha suscitat atenció per les seves paraules i els continguts, clarament socials, dels seus discursos, de les seves homilies.
La seva crítica a la globalització de la indiferència, articulada en el seu viatge a la petita illa de Lampedusa, el seu crit a favor de la pau a propòsit del conflicte de Síria, són gestos, paraules, que generen complicitats en gran part de la ciutadania. No és fàcil caracteritzar els eixos del seu pensament, perquè encara és massa d'hora per identificar el seu full de ruta intel·lectual, però el seu llenguatge, profundament amarat de valors i de conceptes evangèlics, ha aconseguit trencar aquella fàcil divisió entre progressistes i conservadors. En alguns aspectes socials, el pensament del papa Francesc és més progressista i alternatiu que alguns discurs associats històricament al progressisme. Ha deixat clar que l'únic camí possible per recuperar la credibilitat institucional inclou, necessàriament, l'exercici de la coherència, per la simetria entre paraula i pensament, i per això exhorta els creients, els preveres i els pastors a viure amb sobrietat i austeritat la seva vocació en l'Església i en el món. Ell mateix n'és un exemple com ha posat de manifest el teòleg de l'alliberament Leonardo Boff en el seu darrer llibre. El conegut i, a voltes, polèmic teòleg subratlla la llibertat d'esperit del papa Francesc.
Un aspecte del pensament del papa Francesc és el seu esperit utòpic. El bisbe de Roma, com a ell li agrada ser anomenat, articula un pensament intensament utòpic. Creu que un altre món és possible i necessari, critica la situació present, l'extensió d'un capitalisme neoliberal sense ànima i la injustícia nord-sud. Defensa la legitimitat de la democràcia i la laïcitat de l'Estat, però a la vegada ens sacseja a tots quan afirma que no podem ser indiferents al drama aliè, al sofriment dels immigrants il·legals, al patiment dels infants, de les dones i dels pobres de la terra.
La proposta del Papa Francesc tindrà, probablement, més eco i més recepció en aquelles àrees del món en què s'espera un món diferent, però serà difícilment rebuda en un entorn adormit i desencisat. La seva proposta xoca contra incrèduls i escèptics. Exhorta al compromís, a deixar de ser espectadors neutres de la realitat, per esdevenir actors; fa una crida a l'Església a sortir de si mateixa, a ser extàtica, a trencar la tendència a l'endogàmia, perquè, com diu ell mateix, una Església tancada en si mateixa és una Església malalta.
La seva proposta d'un món nou, d'un món fratern, d'una terra ecològicament sana coincideix amb les esperances i els neguits de molts homes i dones del nostre temps. Fàcilment serà criticat de somiatruites, de romàntic i, fins i tot, d'idealista, però sense confiança en el futur, no hi ha possible transformació del present. Crea mala consciència i això no agrada. Ens recorda que vivim dins d'una petita bombolla, aliena al patiment dels altres i ens exhorta a tractar l'altre, no com un estrany, sinó com un germà, fent-se eco de la idea de fraternitat franciscana, tan present en les seves paraules i els seus gestos.
En l'Europa postutòpica, postmoderna i postideològica que ens ha tocat viure, aquesta crida a l'esperança genera molta perplexitat, però pot ser el punt d'inflexió, el començament d'un canvi de rumb en el pensament. Després de l'enderroc de les darreres ideologies i dels darrers somnis emancipadors, ens hem quedat amb les mans buides, ja ningú no escriu utopies, però les necessitem perquè, tal com diu Ernst Bloch i tal com li agrada repetir a Lluís Duch, “tota realitat ve precedida per un somni”. El papa Francesc ens neguiteja, ens inquieta, ens crida a canviar les estructures i fer una economia i una política al servei de la persona.
