La columna
L'himne sense lletra
Cinc poetes no van reeixir a escriure-la
Aquests dies hem sentit i sentirem tocar sovint l'Himno Nacional espanyol. El poeta Joan Margarit ha revelat que José María Aznar, essent president del govern, el va convocar juntament amb quatre poetes més –un castellà, un basc, un andalús i possiblement un gallec– per encarregar-los que escrivissin una nova lletra per a l' himne, la Marcha granadera que un decret franquista de 1937 havia convertit en Marcha real. De fet, ja en tenia una, de lletra: la que cantàvem cada matí al pati de l'escola, con el brazo extendido en dirección al frente, con la mano en prolongación del mismo, los dedos unidos y algo más altos que la cabeza. L'havia escrit José María Pemán i començava així: Viva España, / alzad los brazos hijos del pueblo español que empieza a resurgir... Era una lletra completament caducada, però la proposta d'Aznar de fer-ne una altra no va reeixir.
El problema dels himnes no rau en la música, sinó en la lletra (La Balanguera és l'excepció que confirma la regla). L'himne d'Euskadi és escrit per Sabino Arana, però els bascos no s'atreveixen a cantar-lo: Viva y viva Euskadi, gloria a su buen Dios en los cielos. El d'Astúries el canten tots els noctàmbuls del país com a coronament de les libacions etíliques. Els de Galícia, Navarra, Extremadura i València són plens de paraules esdrúixoles i de signes d'admiració. El d'Andalusia, escrit per Blas Infante, és un exabrupte masclista: Los andaluces queremos / volver a ser lo que fuímos: / hombres de luz que a los hombres / alma de hombres les dimos, El de Madrid, d'Agustín García Calvo, és el més surrealista: Capital de la esencia y la potencia, garages, museos, estadios, semàforos / y ¡vivan los muertos. De la lletra d'Els segadors, Joan Surroca diu que la troba “d'una violència tan gran que no em surt pronunciar-la. Em quedo respectuosament dret, però callo”.
Ja tenia raó Joan Margarit quan va dir al president Aznar:¿Sabe usted qué ventaja es tener un himno sin letra?
