Tragèdia i democràcia

Un dels trets comuns a l'Atenes de Pèricles era la participació oberta del ciutadà en els afers públics. De fet, la matriu del poder polític a l'Àtica era la intervenció directa de les classes populars en l'esfera cívica. I si bé és cert que el dret a la ciutadania –com a tal entès– estava restringit, això no treu pas que a l'època fos inconcebible que un ciutadà delegués a tercers la seva representativitat. Dit altrament: a l'Atenes clàssica un home lliure exercia per igual la capacitat de deliberar i legislar; el poder de l'Assemblea, que reunia sense límits tots els ciutadans, escollia anualment els magistrats o, si s'esqueia, després d'escoltar els demagogs, votava en contra o a favor d'una declaració de guerra.

S'ha de tenir en compte que la democràcia grega es donà en unes circumstàncies molt específiques, ara fa 25 segles, com una evolució de la tirania cap a fórmules de poder de participació, en oposició a l'oligarquia aristocràtica. En aquest context, veu a llum un gènere singular, únic pel que fa a la radicalitat de la proposta: la tragèdia grega. Inesgotable en el seu significat, la seva autoritat arriba fins als nostres dies. Però el fet més notable d'aquest infantament és, certament, el paper del demos en llur consolidació en el marc de les Grans Dionísies celebrades pels atenencs en honor del déu Dionís. I és que en el decurs de tres dies, l'esdeveniment central d'una festivitat religiosa eminentment hedonista (fet gens contradictori amb la percepció sacre del món per part dels grecs) fou un gran certamen teatral. En realitat, però, ens trobem davant una manifestació política de primer ordre. Al capdavall, era un dels representats escollits pels ciutadans l'últim responsable de triar els poietai –els dramaturgs– participants, així com els protagonistai –els actors– de cada obra. Cada poeta presentava una tetralogia: una sàtira i tres tragèdies. Un jurat de deu ciutadans, els arconts o magistrats, designava el poeta guanyador. El premi, una corona d'heura. Tanmateix, el veritable veredicte tenia lloc l'endemà mateix de la darrera representació, quan els ciutadans avaluaven la gestió de l'esdeveniment i es votava un elogi o una reprensió en funció, entre altres paràmetres, del guanyador triat.

Val a dir que mai més enlloc s'ha repetit l'experiència. Èsquil, Eurípides i Sòfocles van tenir el suport d'un públic que s'identificava amb la politeía, terme que a grans trets es pot traduir com a “govern”, bressol de la identitat política de l'Àtica. Un poder polític, certament en mans d'un nombre limitat de ciutadans, metàfora del que podria haver estat, evolutivament, una democràcia radical; ens manca l'afany de la transcendència lúdica que animava el cor d'aquells auditoris, oberts a emmirallar-se en la tensió –tan sovint aberrant en l'hybris expressada– que creava la tragèdia a l'hora d'evocar el costat més conflictiu de la polis. Perquè, tot i que la finalitat última de l'obra tràgica no era altra que reivindicar la idea de mesura, no és menys cert que ho fa en el marc d'una urbs plena de conflictes i, ella mateixa, anímicament contradictòria.

Era l'Estat, sota el control polític dels ciutadans, el que fonamentava una visió crítica de la realitat; no existia el “políticament correcte”, ans al contrari: l'exhibició d'allò que era col·lectivament censurable, ocupava un espai axial en l'horitzó de qualsevol tragèdia. Per tant, el públic exercia una funció intel·lectual, estèticament democràtica i, àdhuc, reveladora d'una veritat. “El temor, entre moltes altres coses, li va bé a la tirania”, fa dir Sòfocles a Antígona. Potser cal recuperar el poder, encara a temps com estem, i tornar a l'escena democràtica la seva veritable dimensió cívica.