Punt final

La confessió de J.Pujol, per un comportament reprovable en qualsevol ciutadà, més encara si n'ha presidit el govern durant anys i ha fet bandera pública d'ètica i d'èpica, de moral i de fe religiosa, ha somogut les aigües de l'oasi català. Ha estat un sotrac inesperat i desconcertant, un cop de mall al mig del cap. I aquest episodi desgraciat, servit amb safata d'or a una catalanofòbia que ja gaudeix fent-ne ús, no és bo per a les esperances i les il·lusions col·lectives que vivim d'uns anys ençà, perquè és desmotivador, desmobilitzador, desencoratjador. Ara, correm el risc de creure que som només “aquesta pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.

No he votat mai Pujol i n'he discrepat a les urnes i al Parlament, però sempre he tingut per ell respecte institucional i consideració personal. El president europeista, el de la Televisió de Catalunya, dels Mossos d'Esquadra, de la immersió lingüística i del sistema públic de salut, l'home que ens va fer creure que érem més del que, de fet, érem i que disposàvem de més del que teníem, no sabem, a hores d'ara, com a què passarà a la història. Però el mal ja està fet i el descrèdit del país, avui, és absolut, dins i fora, com mai, per més que diguem que la democràcia, la política, les institucions, Catalunya, el procés, són una altra cosa i no se'n veuen afectats. He après molt amb Pujol, en discursos, conferències, articles i llibres. Per això el trasbals és encara més gran. Em sap greu tot plegat i no me n'alegro gens, del que passa.

Volíem un país normal. Doncs bé, ja el tenim: tenim de tot, com a tot arreu. Amb un expresident barceloní que s'autoinculpa, un de mallorquí que entra a la presó i un de valencià imputat, no per vulnerar la legalitat espanyola amb audàcia patriòtica, sinó amb maniobres delictives per afers de butxaca. Com Kohl a Alemanya, Sarkozy a França o Berlusconi a Itàlia. Sembla, doncs, que hi ha corrupció catalana, que parla català i que diu que vol un país lliure: lliure de què, però? Hi ha massa coses a explicar, dubtes a aclarir, rumors a desmentir o confirmar, sobre possibles pràctiques delictives, comissions i percentatges en contractes públics. Però, per part de qui? De qui de la seva família, del seu partit i d'algun altre?

No sé si això és la fi del Pujol president, antifranquista, patriota, símbol, mite, estadista, només. Sí que crec, però, que som davant el final de la transició, a Espanya i a Catalunya. S'ha acabat l'època d'uns polítics intocables, omnipotents, inqüestionables, el poder dels quals arribava fins als indrets més recòndits, silenciava, anestesiava, amagava, promovia i, en algun cas, potinejava en les arques públiques, emparant-se en les institucions o bé, també, apropiant-se personalment, familiarment o com a partit, del país, en règim de monopoli. Ara, amb Pujol, tothom s'hi veu amb cor i se li abraona, començant pels que sempre li han rigut les gràcies o n'han viscut directament. S'han acabat unes pràctiques d'impunitat, forjades des de majories absolutes, fent i desfent a pler, com si el país fos seu, sovint menystenint o ridiculitzant l'adversari.

A la transició, dues sigles s'han repartit Catalunya, amb objectius polítics sense ambició. Lideratges inqüestionables, pràctiques censurables, partits-gestoria i objectius mediocres han de ser el passat, si volem un país del qual no ens haguem d'avergonyir. No hi haurà nou país, ni refundació de res, amb el principal partit amb la seu embargada, amb l'altre en procés de descomposició, amb polítics a la presó per corrupció, amb la vergonya pública d'un Millet sense jutjar i amb tot de sospites sense aclarir, com el cas Palau.

En moments de màxima dificultat, cal demostrar que som una nació seriosa, madura i responsable. Amb aquests instruments (persones, partits, pràctiques) no saltarem mai la paret de la dependència. I volem saltar-la. I la saltarem.