La dona dels llibres
Incompatible amb la mediocritat, blasmava la indigència cultural dels qui, pel càrrec que ocupen, no haurien de tenir-ne
Teresa M. Rovira i Comes va morir aquest dimarts, el dia de Santa Tecla, just en aquella hora en què el so de les gralles castelleres tocant matinades omple els carrers de festa: a les set. Era a punt de fer 96 anys i va dedicar tota la seva vida a dignificar l'obra i la figura del seu pare, A. Rovira i Virgili, a mantenir la memòria de l'exili, a estudiar la literatura infantil i juvenil i a preocupar-se per la qualitat de les biblioteques com a temple de cultura i civilitat. No hi deu haver hagut ningú amb tant d'amor filial com la Teresa, de manera que tot allò que enaltia el seu pare era el que més feliç la feia. Així ho recordo quan una universitat va adoptar el seu nom o bé quan, en un dels pocs moments de respir civil a les Balears, Ciutat de Mallorca li va dedicar un carrer. Va casar-se el 1946 a Andorra, únic lloc on podia fer-ho en català, amb el col·laborador del president Irla Felip Calvet. Amb els pares va exiliar-se primer a Tolosa i després a Montpeller, a la residència d'intel·lectuals catalans que sempre l'acompanyà amb afecte nostàlgic. En tornar a Catalunya, s'establí amb els seus a Perpinyà, on morí el pare, enterrat en terra catalana, però a l'exili. La Teresa tenia una delicadesa en les formes que delatava la influència de la millor cultura francesa. La politesse es feia present en els mots, els gestos, els hàbits gastronòmics. França mai no va deixar de ser, una mica, casa seva, encara que no el seu país, com per a tants catalans que van viure i patir l'esquinç vital de l'exili. A casa seva els llibres en francès hi sovintejaven i ella s'hi despatxava amb fluïdesa, amb aquella fonètica seva, tan i tan marcadament catalana.
Tenia una aparença de fragilitat i un to de veu tan suau i modest que semblava que s'hagués de trencar o apagar en qualsevol moment. Però rere l'aparença hi havia una solidesa personal feta de conviccions robustes, posades a prova en els dies d'infortuni personal i col·lectiu. Meticulosa fins a límits impensables, perfeccionista en extrem, detallista de la quotidianitat, aplicava aquest capteniment polint els seus textos o repassant un cop i un altre qualsevol publicació seva o reedició del seu pare. Deixeble d'Alexandre Galí, Higini Anglès i el mestre Rubió, conegué els noms més destacats de la cultura i la política, per ser filla de qui era: Macià, Companys, Fabra... Sovint recordava com, en plena guerra, esmorzant al pati dels tarongers –l'escola de bibliotecàries era a la Casa dels Canonges– veia passar Companys i els seus consellers que saludaven aquelles joves estudiants que, en mots de J. Molas, “en moments difícils, van salvar part del patrimoni de la cultura catalana”.
Casa seva, a Muntaner, 354, amb aquell menjador i sala d'estar acollidors, d'una elegància austera, van ser una llar per a la cultura, el diàleg i la catalanitat. Si F. Calvet era l'home de la cartera, de la qual podia sortir el contingut més inesperat, ella era la dona dels llibres i les carpetes, manuscrits i retalls de diaris, cartes i fotos esgrogueïdes pel pas del temps. Era aquest el paisatge que més estimava, amb la visió idíl·lica de la platja tarragonina de l'Arrabassada, des del mític maset patern, de sobretaules plàcides i irrepetibles. Incompatible amb la mediocritat, blasmava la indigència cultural dels qui, pel càrrec que ocupen, no haurien de tenir-ne. Intel·ligent, culta, amable i un punt presumida, tenia també un gran sentit de l'humor. Darrerament fluixejava físicament i sordejava, però mantenia intacta la vivor mental de sempre. Se n'ha anat un dels darrers testimonis d'una generació que va ser i del país que hauríem pogut ser, sense tanta dissort col·lectiva. Se n'ha anat una part de la nostra història, però també de nosaltres mateixos. La vida no és per a sempre, però sí que pot ser-ho el record. En el cas de la Teresa, ho serà.
