Joves del sí

Em costa d'explicar-vos com em sento aquests dies; suposo que el meu estat d'ànim deu ser el de tanta gent que somniava, des de fa tants anys, en silenci o en veu baixa, que un dia Catalunya seria un estat. Sé que encara no hi som, però la veritat és que hem tallat el camí per tornar enrere, que la voluntat del poble ha cremat les naus i que ara només podem anar endavant. Falten 38 dies per al 9-N. No són res: un sospir. Jo m'he acomiadat dels amics i de la família, perquè ara no hem de tenir temps per a res més que no sigui cuidar aquesta criatura que està a punt de néixer a força de mobilitzar-nos, sortir al carrer, i fer-nos voluntaris de l'Ara és l'hora (no em digueu que encara no en sou!), aquesta miraculosa campanya conjunta de l'Òmnium, l'ANC i els partits que ho tenen clar. La campanya té com a missió portar dos milions de persones a les urnes el dia 9: no cal dir que només una participació alta donarà legitimitat a la consulta. O sigui que ara no s'hi val a badar de cap manera. Tots convocats i tots a punt. I emocionats, no cal dir-ho. M'emociona pensar en els que no hi són, però m'alegra moltíssim el cor pensar en els nois i noies joves que van a les manifestacions, a les Vies, a les Ves baixes, i que ahir eren al davant dels ajuntaments de tot el país, amb la samarreta groga i l'estelada al coll, tan contents, rient, esplèndids, il·lusionats i tranquils. Són els joves del sí, lliures, positius i plens de certeses. Però també penso en la gent que té por, i voldria convèncer-la que no en tingui, que no hi ha res més pacífic, més democràtic, que seguir la voluntat dels ciutadans. I penso en els que volen votar per dir que no, que mereixen tot el meu respecte. I penso en els polítics de casa nostra, en els coratjosos i en els que no ho són tant. I penso sobretot en tot el que la vida ens regala perquè hem fet bé les coses, i em sento feliç perquè el temps ens està donant la raó a temps, i això no passa gaire vegades a la vida.