Populars i socialistes = unionisme

El desert democràtic i polític que ens deixà en herència el franquisme és tan gran que, encara a hores d'ara, no es pot afirmar que la democràcia hagi rebrotat, ni que hagin aparegut en l'escena política espanyola figures rellevants de la política. Es podrien comptar amb els dits d'una mà els polítics sorgits de la mal anomenada transició democràtica que hagin aconseguit el reconeixement internacional de veritables estadistes. D'entre els governants de les darreres dècades, potser Felipe González hauria pogut assolir aquest reconeixement; tots els altres que el precediren tant en el càrrec de president del govern espanyol, com en el de líders dels dos gran partits espanyols, han estat mediocres i en cap moment han aconseguit un reconeixement unànime.

González va aconseguir dues majories absolutes en les seves dues primeres legislatures, molt probablement pel seu populisme revestit d'un cert carisma. En la tercera legislatura, però, els escàndols, la mala gestió d'algun dels seus ministres i, molt especialment, la seva particular manera de voler contrarestar el terrorisme d'ETA, amb el terrorisme d'Estat que van significar els GAL, el van condemnar a un desprestigi progressiu i a una decadència que, irremeiablement, el portaren a perdre la majoria absoluta i, en la propera contesa electoral, a perdre les eleccions.

Quan es va retirar de la política (no dels grans negocis), el PSOE i totes les seves franquícies territorials, incloent-hi el PSC, s'han convertit en una ànima en pena (les dues victòries de Zapatero van ser –especialment la primera– per les descomunals i hipòcrites mentides del govern Aznar en l'afer de l'atemptat d'Atocha), que per no perdre pistonada electoral tant Zapatero aleshores, com Rubalcaba després i ara en Sánchez, mantenen, fil per randa, la mateixa política del PP, anomenada d'estat, i que consisteix a idolatrar la Constitució, que uns i altres consideren intocable... pel que els interessa.

A la direcció del socialisme català no els agrada que se'ls recordi que el PSOE mai ha tingut vocació federalista. Ni quan González governava amb majoria absoluta varen moure un sol dit per avançar vers un estat federal, tot al contrari, ja que el grup parlamentari que el PSC tenia en el Congrés de Diputats va ser dilapidat dictatorialment des del carrer Ferraz, des d'on els forçaren a incorporar-se al del PSOE. Malgrat la retòrica federal de Zapatero, Rubalcaba i ara de Sánchez, cap socialista espanyol entén per què els socialistes catalans el reivindiquen, cosa que –tot i la seva insistència– no tenen possibilitat d'èxit. Per si algun militant del PSC encara no ho té prou clar que el PSOE també és centralista, les darreres declaracions del nou secretari general, sobre el desafío separatista, les hauria pogut subscriure no només en Rajoy, sinó el mateix Aznar o qualsevol altre dels dirigents populars més radicalment franquistes que, curiosament, tot i actuar despòticament i amb una prepotència insultant, es creuen que poden donar-nos lliçons de democràcia!!!

És evident que el PP i el PSOE, a hores d'ara formen el PPSOE. La dimissió forçada del ministre de Justícia indica que Rajoy i Sánchez haurien acordat que els populars retirarien la llei Gallardón sobre l'avortament, incòmode per a les militants del PP i, a canvi, els socialistes donarien suport al gobierno de España en la qüestió catalana. La pregunta és, quan els unionistes de l'Iceta, que estan més descol·locats que mai, entendran que si segueixen així desapareixeran definitivament?