‘Borgen', per exemple
La vida política danesa, segons ‘Borgen', semblaria donar vida
al títol d'aquell vell llibre de Duran i Lleida que corre per casa: ‘Voluntat de servei'
Sempre havia pensat que una persona com cal havia d'haver viatjat i llegit molt. Amb el temps, però, he anat matisant aquesta afirmació. Els meus avis, tots quatre, sempre em van semblar bona gent i mai no van llegir gaire res. Menys encara van viatjar. Tot just el meu avi matern va arribar en tren fins a la nova Itàlia del Duce. El seu record més gran: la bellesa del cementiri de Gènova i com de malament ja aleshores es parlava de Mussolini. I és que amb el anys acabes relativitzant la importància dels viatges. Hi poses l'èmfasi en la vivència més que no pas en el desplaçament. Quelcom de similar passa amb les lectures. Valores més la qualitat literària, l'originalitat o el rigor que no pas altres factors. Potser és veritat que la vida no és més que un llarg despreniment de les certeses que tenies.
Una conversa, una pel·lícula o una telesèrie poden dir tant de la vida i de tu mateix com un gran viatge o un bon llibre. Així, darrerament, sentir escriptors que admiro parlar amb respecte de sèries de televisió m'ha ajudat a millorar la imatge d'aquest mitjà. I fa poc que m'ha agafat pels drames de caire polític. A El Ala Oeste de la Casa Blanca hi vaig arribar tard i malament. Els pocs episodis que em vaig empassar em van donar una imatge naïf i anacrònica de la política nord-americana. Excés de bonisme, de banderes i d'optimisme antropològic. Contra els comentaris engrescadors dels amics, finalment vaig desistir. La més recent House of Cards em va dur en sentit contrari. Novament gira al voltant d'un poderós polític demòcrata, però ara els mals són el cinisme, el càlcul fred, la pobresa moral. Quan estic a punt d'acabar la primera temporada m'agafa un defalliment: se sembla massa al retrat descarnat dels Estats Units que vaig llegir a The Unwinding, però amb el to nihilista d'un Houellebecq. Abandono.
La meva reconciliació amb el gènere ha arribat amb Borgen. El canvi s'ha produït pel conegut mecanisme de la identificació: enmig d'una crisi institucional com la que passem, Borgen aporta un escenari versemblant i engrescador del que podria ser un estat dels que voldria per a mi. Com en les sèries anteriors, la protagonista és també progressista, ara una dona, però d'un partit menor, el partit moderat, que comparteix poder amb el socialista contra tot un variat espectre de partits com ara el radical, el conservador i el populista. Com en les sèries americanes la líder malda per aplicar un programa de govern. Aquí, però, som a Dinamarca. L'astúcia i el tacticisme tenen un paper menor. Birgitte Nyborg somriu molt, però el seu somriure és el mateix amb el qual somriu als seus fills. En Borgen, l'aparell de l'estat és de fiar. Els funcionaris semblarien ser professionals triats per mèrit. La primera ministra ha de fer el sopar als fills, ha de posar la rentadora i es queda sense cangur quan menys ho espera.
La vida política danesa, segons Borgen, semblaria donar vida al títol d'aquell vell llibre de Duran i Lleida que corre per casa: Voluntat de servei. A la sèrie, però, es veuen poques recepcions oficials, menys grans hotels, gairebé gens de diner i sí força vehicles sense tancament centralitzat. També hi apareix una pica embussada i pisos de setanta metres. La primera ministra, sense ser molestada, fa cua per ser atesa a l'hospital públic. La diferència, doncs, la marca Dinamarca. Un país que, com tot Europa, passa a la seva manera la seva crisi particular. El dia que em ve al cap tot això, a l'Estat espanyol es publica el nou mapa radial de l'AVE per al 2015 i em fa pensar que el que per a alguns és una realitat embellida, per a d'altres encara pot ser una massa allunyada ficció.
