‘Grexit' o zona euro
Mantenir Grècia dintre de l'euro va més enllà dels diners pròpiament dits, atès que el problema és, en realitat, també geopolític
El problema de Grècia és d'una gran complexitat i no es pot menystenir o prendre a la lleugera com si no comportés el risc de tenir repercussions més enllà de la seva dimensió relativa. Ja d'entrada a les primeres reunions es va produir la confrontació entre els creditors de la zona euro i el nou govern de Syriza que va guanyar les eleccions amb un programa antiausteritat i ara pateix un ràpid deteriorament de les finances públiques. El president dels ministres de Finances de la UE és perfectament conscient que no sembla possible trobar alguna solució que no sigui la de guanyar temps, atès que el termini per resoldre les qüestions relatives al rescat ara vigent expira el 28 de febrer. De fet, sense el suport de la UE hi podria haver de manera immediata un pànic bancari i, en canvi, el disseny del nou esquema podria allargar-se durant un període mínim de 6 mesos, tot i que les necessitats peremptòries seran necessàries abans amb una mínima aportació urgent i un disseny de reformes amb un marge de temps de mesos per reconduir el rescat actual. Encara és ben present a la memòria de tots l'operació equivocada i caríssima que es va aplicar a Xipre. Per tant cal que ara, per al conjunt de Grècia, s'apliquin controls de capital. Total, d'aquell error i de les seves funestes conseqüències només han passat tres anys i n'està ben viu el record de la fuga de diners. Cal tenir present que només al mes de desembre del 2014 van fugir 7.600 milions d'euros o que al 2012 a Xipre els bancs van arribar al problema de la pura supervivència. I, en situacions com aquestes, el Banc Central Europeu no pot fer altra cosa que desendollar el sistema.
El paral·lelisme entre els dos casos és realment inquietant i queda clar que, quan els contribuents han quedat atrapats, ja no hi ha solució possible. Per tant, no es pot permetre que es repeteixi aquella operació. Entre d'altres motius, perquè els actius públics de Grècia ja no podrien tenir la consideració de col·lateral acceptable i tampoc no es podria permetre la sortida de capitals que significa la insolvència dels bancs grecs. El nou primer ministre Tsipras s'ha expressat en termes de garantir l'equilibri comptable sense destruir la democràcia i que no demanaran nous crèdits a fi de no afegir més deute a la muntanya ja existent. El seu missatge és el de ruptura amb la corrupció i la cleptocràcia, Grècia necessita, però, 172.000 milions d'euros o, millor dit, mantenir aquest volum de rescat atès que, de vegades, és cert que “time is money”. Alemanya, però, no accepta que s'alterin les condicions i terminis del rescat. És més, des de la seva cadira de rodes, el totpoderós ministre de Finances, Schäuble, ha dit que Grècia ha tingut la mala sort que guanyés les eleccions el partit d'extrema esquerra amb el qual, almenys fins ara, s'ha exhibit com a company de viatge el Podem de Pablo Iglesias, que ha sortit de moment molt escaldat de la seva connexió i afinitat amb la Veneçuela bolivariana que tants diners li ha costat ja al BBVA o a Telefónica.
Ens trobem, doncs, amb mala peça al teler, perquè la UE parla amb veus diferents segons uns o altres països, perquè els 19 països afectats discrepen públicament sobre remeis o mesures pal·liatives, per la possibilitat d'una suspensió de pagaments el mes que ve, pel pla de privatitzacions (port del Pireu amb la Xina, aeroports regionals, turisme etc.). Però cal també retallar la despesa pública, augmentar la pressió fiscal sobre els més rics i, en definitiva, anar equilibrant els comptes sense perjudicar el creixement mentre es va rebaixant el deute. I, en conjunt, s'ha de tenir present que mantenir Grècia dintre de l'euro va més enllà dels diners pròpiament dits, atès que el problema és, en realitat, també geopolític. Recordeu, p. ex., que al 2013 la UE negociava un acord comercial amb Ucraïna i que Atenes fa una gran contribució a la defensa d'Europa sense cap compensació econòmica.
