Opinió

La fi d'una guerra

Furgar en les ombres del passat ens pot ajudar a aportar elements de crítica sobre els reptes que ara ens tenallen

Aquests dies fa setanta anys que uns oficials de l'exèrcit alemany van signar la capitulació que posava fi a la Segona Guerra Mundial en el seu front occidental i amb aquest gest es traçava la fundació del nou ordre europeu. Ben mirat, sols fa setanta anys, un període no prou llarg perquè el record de les grans convulsions que van sacsejar el continent hagin estat esborrades de la memòria de les generacions vives. Malgrat aquesta encara curta distància temporal, però, sovint cau un vel d'amnèsia quan es tracta de reconèixer que les nostres democràcies liberals i les nostres (cada cop més precàries) societats del benestar tenen un origen directe en aquella violència atroç. Furgar en les ombres del passat ens pot ajudar a aportar elements de crítica sobre els reptes que ara ens tenallen.

En primer lloc, no es pot qüestionar l'horror que va representar el nazisme, la doctrina racista del qual va portar a provar d'exterminar pobles sencers. Tal com afirma el protagonista de la novel·la de Jonathan Littell Les benignes, un oficial SS, referint-se a una acció d'eliminació massiva d'homes, dones i nens jueus, “nosaltres havíem inventat una cosa al costat de la qual la guerra semblava neta i pura”. Però aquesta barbàrie suprema no ens pot fer oblidar que els assassinats, les violacions i els altres crims massius contra la població civil també van ser patrimoni dels altres participants de la contesa. Amb més facilitat s'admet que l'Exèrcit Roig va cometre moltes monstruositats en la seva marxa cap a Berlín. No obstant això, val a dir que les suposades democràcies liberals amb el Regne Unit al capdavant no van tenir cap escrúpol, així mateix, a bombardejar la ciutat de Dresden, arranar-la, i matar unes trenta mil persones entre el 13 i el 15 de febrer de 1945 quan no n'hi havia cap necessitat des del punt de vista militar, ja que la guerra estava pràcticament guanyada. Això per no parlar dels crims comesos per nacionals d'aquestes democràcies liberals com per exemple a França, a Holanda, a Bèlgica, a Luxemburg, a Noruega o a Dinamarca quan estaven ocupats pels nazis i van decidir col·laborar amb l'invasor i amb la seva política antijueva sense que això suposés cap acte de contrició col·lectiva durant la postguerra. Tal com afirma l'historiador Tony Judt, en cap d'aquests estats de l'Europa occidental, inclosa França, el nombre de resistents va superar el nombre de col·laboracionistes. Tal com també afirma el mateix historiador, la retribució pels crims de guerra sols va afectar un restringit cercle d'alemanys, per no imputar responsabilitats ni tan sols es recordava el paper de bona part de la població d'estats oficialment arrenglerats amb el III Reich com l'annexionada Àustria, la Itàlia de Mussolini o l'Hongria de Horthy (Hongria que, potser no per casualitat, avui es troba immersa en un règim autoritari sense que ni la UE ni el Consell d'Europa facin res al respecte).

Tot analitzant el panorama amb el qual ens trobem setanta anys després de la rendició incondicional alemanya, no podem fer res més que constatar un reguitzell de contradiccions moltes de les quals són fruit dels oblits que hem esmentat: la realitat és que tenim una Unió Europea que és fonamentalment una unió econòmica per donar sortida als productes industrials alemanys, un projecte que s'assembla de forma inquietant a la idea d'hegemonia alemanya que els nazis somniaven per bé que en comptes de realitzar-la a través de la força militar s'ha perpetrat en les relacions comercials i en el control de Berlín sobre el pressupost dels estats del sud d'Europa. En aquest sentit no es pot esborrar de la memòria que els dirigents de les grans empreses alemanyes van ser els primers sobre els quals no va recaure cap càstig per haver militat amb els nazis, les mateixes empreses que ara tenen un paper preponderant a Europa (el mateix es pot dir d'algunes empreses d'estats ocupats com a França que també van col·laborar amb la barbàrie). Malgrat la sotragada, doncs, una bona colla de poders fàctics que han construït l'Europa actual van persistir. Només esperem que el proper cicle transformador que plani sobre el continent posi en qüestió aquests poders i vingui impulsat a través dels vots i no de les armes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia