Un luxe asiàtic
El viatge en vaixell de càrrega és el veritable luxe asiàtic dels nostres temps. Pot ser dur i exigent, i és certament exòtic
Hi ha una manera de viatjar poc coneguda i encara menys practicada. Implica pujar a un vaixell de grans dimensions i deixar-se dur de país en país fins a l'escala final. En el trajecte, efectivament, caldrà fer aturades breus en diferents ports. Tanmateix, hi ha moltes diferències entre el viatge de què els parlo i el que el lector acostuma a tenir al cap. En aquest vaixell coincideixes amb ben poca gent. En el meu cas, una vintena de tripulants i dos passatgers més. Les cambres són, més que bàsiques, austeres. Amb un punt que recordaria una cel·la del monestir de Montserrat si no fos per les lleus oscil·lacions del llit i les petites finestres en forma d'ull de bou. El lavabo és minúscul, i cortines i dutxes són de plàstic. Els àpats són consistents, però de poca o nul·la varietat. Al menjador cal ser puntual i no hi ha torns. O dines o et quedes amb gana. Tampoc hi ha despeses no previstes, ni animació, ni excursions opcionals, ni teatre, ni cinema, ni propines camuflades en forma de serveis extra. Tampoc hi ha servei de bar. Pel que fa al preu del viatge: és alt, prou més alt del que trobaries a una agència de viatges si demanessis un creuer a l'ús.
Sobta que si s'ha posat de moda fer maratons, triatlons, escalar cims o tirar-se en parapent, tan poca gent s'hagi apuntat a viatjar en vaixell de càrrega. Potser és perquè aquí no hi trobes ni internet, ni wi-fi, ni res que s'hi assembli. Podrem fer-nos les fotografies que vulguem, però s'ha acabat el recurs de buscar l'aplaudiment immediat de les xarxes socials i el corresponent acaronament d'ego. En alta mar no pots trucar als amics, ni tafanejar al Twitter, ni deixar-te anar en una navegació interminable per la xarxa. Quan tot això desapareix et queden els llibres, el bloc de notes i el carregament de música i pel·lícules que t'hagis descarregat prèviament. Finalment, et quedes amb tu mateix.
En la meva petita història en aquesta mena de viatges, els meus companys de trajecte aprofitaven per aprendre xinès. Jo, per llegir un llibre de lectura assossegada com és Moby Dick. D'altres, em diuen, escriuen llibres o es retiren a coberta per pensar sobre el seu moment personal o els canvis vitals a fer. Un dia normal implica passar gran part del matí o de la tarda a coberta, tot just mirant el mar. Al port, esguardant durant llargues hores les intricades maniobres que comporta carregar a bord una grua de grans dimensions, o comptant el temps que triguen a pujar vuit-cents Ford Mondeo al cinquè pis. Amb sort, quan la jornada s'espera llarga, el capità et dóna tres o quatre hores de permís per passejar per la ciutat: per veure la mesquita de Hassan II a Casablanca; el barri del Carme a València; les terrasses del port de Marsella o els canals de Livorno. Són excursions llampec, de durada imprevisible i que només és revelada una estona abans de sortir. No s'hi val a protestar: depèn del volum de mercaderies a moure.
El viatge en vaixell de càrrega és el veritable luxe asiàtic dels nostres temps. Pot ser dur i exigent, és certament exòtic i, com manen els cànons del màrqueting de luxe, et situa d'immediat au-dessus de la mêlée. I el preu a pagar és alt perquè el que ofereix també és exclusiu: fer un viatge cap endins, desconnectar de tot i de tothom, estirar el temps en una longitud diferent a l'estrictament cronològica. Malgrat tot, no acaba de ser acceptat com a producte de luxe. Potser perquè trobar-te a tu mateix i deixar que el silenci i la reflexió s'apoderin de tu és una aventura potencialment trasbalsadora. I la civilització se sosté, precisament, per evitar els sotracs que la nostra ànima necessita.
