Daixonses i dallonses
Què diu el rossinyol?
Els mimologismes són les formes lingüístiques que s'atribueixen sobretot als animals
Arran d'un article en què afirmava que estic enamorat de l'acàcia de flor groga, una lectora, M. Reyes Valentí, va enviar al diari aquest missatge: “Estic enamorada d'un rossinyol que tenim al barri. Cada dia el sento, tant a altes hores de la matinada com a última hora del dia. Sempre m'acompanya i em fa sentir viva a la ciutat. Gràcies, rossinyolet!” Jo saludo amb entusiasme aquest amor, però tinc algun dubte, no sé si l'amable comunicant identifica bé els refilets del rossinyol o es confon amb la flauta ben timbrada de la merla. Per si de cas, i per a informació general, transcric les veus del rossinyol i la merla tal com les interpreta la cultura popular.
Jacint Verdaguer recull aquesta seqüència al deliciós aplec Què diuen els aucells?: “La criada del Mas Nou / s'ha begut un plat de vi / bo, bo, bo, bo. / Jo l'he vist.” Joan Amades atesta a El llenguatge de les bèsties i de les coses aquesta variant de la plana de Vic: “La minyona de Molist / té el cul tou, tou, tou; / jo l'hi he vist.” “Qui a Déu vol servir / s'ha de llevar dematí”, diu l'oreneta, segons Verdaguer, mentre que el calandrió o terrerola desperta “els llauradors de l'horta de Lleida, dient-los: «A junyir, a junyir»”, que és l'acte de posar el jou al bou o a la mula per llaurar. En canvi la merla incita explícitament a la mandra: “Gira't i tomba't, gira't i jeu.”
Els mimologismes són les formes lingüístiques que s'atribueixen als fenòmens naturals, les màquines i, sobretot, als animals... Van més enllà de les onomatopeies, lliguen els sons en forma de frase, de rodolí, d'estrofa, de refrany que té sentit i que, amb més o menys imaginació –sovint molta–, relaciona el so amb la seva circumstància. Com que cada cultura fins i tot cadascú interpreta la veu dels mateixos ocells d'una manera diferent, jo animo la Maria Reyes a copsar la lletra del cant del rossinyol. Del seu rossinyolet.
