Reconèixer l'adversari
L'adversari, l'enemic de la independència, és el PP, arrelat com està en la tradició secular d'una Espanya que han posseït més que no pas governat
En el joc de la política, com en tants d'altres, és fonamental per a l'èxit reconèixer bé qui és l'adversari, és a dir, qui és aquell que veritablement impedirà els nostres objectius. Els importants moviments de cara al 27-S estan provocant unes reaccions que semblen haver modificat la percepció de qui és el nostre adversari i crec que de forma equivocada. M'explico: sens dubte la designació de Raül Romeva ha generat un fort terrabastall a les files d'ICV-EUiA i un greu desconcert en els seus representants. Ben segur que per això han reaccionat iradament atacant el mateix Romeva i la candidatura de Junts pel Sí, demonitzant de retruc tot el que tingui a veure amb Artur Mas i el govern de la Generalitat. La volguda naturalesa transversal de la candidatura de Junts pel Sí desactiva aquestes crítiques amb facilitat, però l'agror de les declaracions postpacte fetes per en Joan Coscubiela o la Dolors Camats han generat un fort rebuig entre el sobiranisme català, ja que denoten rendició dels ecosocialistes davant dels plantejaments de Pablo Iglesias i Podemos, i traslladen la sensació d'un important retrocés d'aquests partits en l'àmbit del dret a decidir, on només cal constatar que a dia d'avui comparteixen l'argumentari de Duran Lleida.
S'equivoca greument la gent d'ICV-EUiA identificant el seu adversari a les files de Junts pel Sí, igual que s'equivoca rendint-se als interessos d'un partit d'àmbit espanyol o designant un cap de llista buscant només una reiteració (fallida) del projecte Ada Colau. Però tot aquest seguit d'errades no ens han de desenfocar d'una realitat: la candidatura d'ICV-EUiA-Podemos no és l'adversari de l'independentisme en aquestes eleccions. Sí que és cert que convé explicar-los que totes les crítiques sobre la reforma laboral, l'austeritat pressupostària, els rescats bancaris o la política fiscal neixen de competències estrictament estatals, i no de la Generalitat. És també veritat que quan vinguin amb el discurs que “si primer reformem Espanya després podrem arreglar Catalunya” caldrà fer-los una mica de repàs de la nostra història recent i no tan recent. Accepto que davant del missatge que allò important és ser ciutadà del món, caldrà l'esforç de demanar-los que ens expliquin de quina manera podem reformular el nostre benestar com a catalans en favor d'un benestar més global, quan el nostre benestar el decideixen terceres persones de Madrid estant, que van precisament en contra del nostre progrés individual i col·lectiu i als qui el benestar global se'ls en fot.
Hem de tenir ben clar que Catalunya votarà el proper 27-S a favor o en contra de la construcció d'un nou estat. Cadascú tindrà les seves motivacions íntimes, però jo sento l'impuls a favor d'un vot entusiasta i atrevit per poder plantejar-me un futur on construir una democràcia de veritat, participativa, diversa, amb polítics honestos al servei d'un poble de ciutadans cultes i autònoms, generosos i actius. Votaré amb l'esperit de discrepar amb qui calgui però respectant la diferència, amb l'interès de veure que el meu treball fa profit a tots i no només als de dalt de tot, amb la voluntat de deixar als meus fills un país millor que el que ara m'obliguen a acceptar. I a tot això només hi arribaré en un país nou, sense les patologies acreditades durant segles d'un estat com l'espanyol, pensat i exercit com la propietat privada d'uns pocs, en la qual molts no pintem res de res, més enllà de pagar i callar.
I en tot això a la gent d'ICV-EUiA o Podemos no els hauríem de tenir a davant, els hauríem de tenir al costat. Cal, per tant, reenfocar la perspectiva: els nostres adversaris, els qui intentaran evitar que construïm aquest nou projecte, no són ni ICV-EUiA, ni Podemos, ni tan sols la Carme Chacón (PSC) o l'Albert Rivera (C's), que poden coincidir en alguns aspectes amb els nostres adversaris, però només són comparses buscant un petit lloc a l'ombra. L'adversari, l'enemic de la independència, és el PP, arrelat com està en la tradició secular d'una Espanya que han posseït més que no pas governat (no és casualitat que Mariano Rajoy sigui registrador de la propietat) i que per això es resistiran a perdre amb totes les armes possibles. És d'ells que neix l'amenaça judicial, és d'ells que neix el boicot econòmic, és d'ells que neix l'asfíxia financera, és d'ells que rebem les agressions a la llengua, són ells que volen suspendre l'autonomia, són ells que amenacen amb l'exèrcit i volen la submissió dels Mossos, són ells els que alimenten d'odi tots els seus mitjans de comunicació públics i privats, són ells que ens sancionen pel fet d'exercir la llibertat d'expressió, són ells el problema per a un futur millor de tots els catalans i catalanes. Són ells, el PP i cap altre, els adversaris.
