Entre Robinson i Merlí

A un professor se li demanen moltes coses, no només que eduqui i instrueixi, sinó també que atengui els alumnes segons la complexitat de l'entorn social. Ha de procurar ser un bon tutor, un coneixedor expert en la matèria que pretén ensenyar i que actua com a filtre de selecció avaluant els coneixements i les actituds dels alumnes, a banda de la pròpia. També està compromès amb la societat, fins al punt que no hi ha “dia internacional de” o mobilització per alguna causa –sigui contra la violència de gènere, el bon ús de les noves tecnologies, la prevenció del bullying escolar, les campanyes de recollida d'aliments, de roba, de taps, les maratons, les activitats culturals i tota una amalgama de concursos diversos– que no li reclamin atenció. Ha d'estar al dia d'una infinitat d'activitats per encertar en la tria, quan no s'hi sent obligat. En molts casos se'n fa responsable perquè anhela la justícia social i creu que la cultura és la més important i revolucionària de totes les eines. Al professor se li demana tot això, i ja està bé, sempre que l'esforç reclamat sigui correspost pels altres responsables educatius: pares, ensenyament i, per extensió, els mitjans de comunicació que difonen determinats models de vida.

Si en parlo és perquè sovint sento comentaris que són per emmarcar. Alguns em semblen magnífics, com els del periodista Carles Capdevila, que acostuma a tractar el tema amb un toc d'humor i de tendresa delicada; d'altres fan reflexionar o descol·loquen el personal. Un dia d'aquests, conversant amb una dona de mitjana edat, mare d'un noi que fa primer de batxillerat, de seguida em va identificar, no pas perquè jo porti escrit a la cara que faig classes a adolescents, a més d'escriure. A l'instant, va aparèixer una crítica contra l'institut on estudia el seu fill: segons ella, quan els alumnes fan campana, la direcció del centre avisa els Mossos d'Esquadra, cosa que en una vila petita queda molt malament. Sí, esclar, els estudiants han fet campana tota la vida i abans no passava res d'això. O sí. Perquè segurament a ningú se li acudia denunciar la direcció del centre o els professors per negligència. Un altre exemple: un pare afirma que la seva filla està estressada per culpa dels deures. L'alumna en qüestió reconeix que l'esgota canviar de casa cada setmana, ja que els pares estan separats. En aquest cas, el problema se soluciona perquè canvien les estratègies familiars. Són només anècdotes que exemplifiquen una mica la situació.

Els professors som gent normal i a vegades també caiem en la crítica i la queixa, alguns cops raonadament, d'altres no tant. Sigui com sigui, pares i profes contribuïm a fer que el procés d'ensenyament sigui més reeixit o frustrant. Un altre factor és el sistema educatiu. Ensenyar demana estabilitat, no pot ser que canviïn les lleis d'educació cada vegada que es resolen unes noves eleccions, amb una frivolitat impressionant. L'exemple de Finlàndia, que citem quan parlem de bons resultats acadèmics, és molt clar: des dels anys setanta només s'han fet retocs poc significatius a les lleis educatives. Un tema espinós és la substitució de les humanitats per la tècnica. Fa aproximadament un mes, l'escriptora nord-americana Marilynne Robinson, al CCBB de Barcelona, es mostrava molt crítica amb la laminació de les humanitats en el sistema educatiu. La Lomce retalla hores d'assignatures com la filosofia al batxillerat. S'ha rescatat “cultura i valors ètics” a l'ESO, això sí, i s'ofereix la matèria d'emprenedoria. És clar que calen emprenedors i que millori la formació professional dels joves. Tan clar com el fet que pares i professors hem de fer pinya davant del repte d'educar.

L'experiència de tractar amb adolescents t'ensenya moltíssim sobre la vida. És un repte apassionant que ens situa entre l'estil profe borinot que representa el Merlí televisiu i l'esforç d'un Robinson supervivent. I si educar en llibertat ja és ben difícil, ara només faltava que els mestres francesos siguin l'objectiu dels gihadistes. De nou, l'ensenyament ens uneix.