Opinió

Ai, senyor, senyor

L'autor, en clau irònica, passa revista a la represa del curs polític, les picabaralles entre govern i oposició, entre partits i entre militants dels partits, amb les obres del TAV, la Sagrada Família i la pel·lícula de Woody Allen com a rerefons

I és que s'han acabat les vacances. També per els polítics. I tornarà el serial o culebrón nacional amb una invasiva presència als mitjans de comunicació d'assumptes polítics, en gran mesura promoguda pels propis interessats per tal d'aconseguir entabanar-nos a la seva teranyina i justificar la extrema intrusió a la nostra vida. Volen saber com esdevindran políticament els propers mesos? Els ho recordo -- es tracta de la “repetició de la jugada”- : la oposició es dedicarà exclusivament a buscar raons, discrepar i desacreditar qualsevol iniciativa del govern amb cap altra intenció que engalipar el personal per arreplegar vots. Cada partit, i, per disciplina, cada membre de cadascú dels partits, hi dirà la seva per tal de desprestigiar als altres grups polítics amb retrets, insults o el què calgui. Les diferències de criteri, alternatives o programes són propis de la democràcia i benvinguts si cerquen la millora, la efectivitat. Però els interessos partidistes buits de contingut i plens d'interès, és el què abunda. Conseqüentment, el cansament de la gent, ara ja crònic, augmentarà per els resultats de polítiques repetidament inertes; i la fatiga convidarà a molts votants a quedar-se a casa el dia que haurien d'anar a omplir les urnes. Un cop evidenciada la manca de participació en els comicis, els causants del desànim prometran ««reflexionar»» sobre la gran abstenció enregistrada. I, no contents amb la desfeta de la minsa participació, encara s'escarrassaran en fer filigranes per a fer-nos creure els bons resultats que ««tots»» obtindran - si les urnes no s'omplen, no hi ha bons resultats per a ningú-. I és que hi ha professionals de la política que definitivament ens prenen per a babaus o ja han oblidat que la seva obligació és treballar per a la societat utilitzant el poder públic que els ciutadans els atorguem per assolir uns objectius profitosos per a la col·lectivitat. El jurista i politòleg francès Maurice Duverger (1917- -) definia la política com una lluita entre individus i grups per a conquistar el poder. Poder que els guanyadors utilitzen en el seu propi benefici -s'aproxima tant al que tenim...!-. Crec que lo fins ara exposat és prou sabut per la ciutadania, i que, per repetitiu i habitual li esdevé normal. És quan mirem darrere d'un quadre que constatem que aquella paret, que creiem neta, ja ha perdut el color que inicialment vàrem escollir, i que li cal una ma de pintura.

Això de cercar raons està prou arrelant també a casa nostra. Qualsevol ciutat pagaria per tenir en Woody Allen rodant una pel·lícula als seus carrers. Doncs, no. Aquí ens dediquem a agafar el rave per les fulles buscant motius per a deixar-se sentir: que si li fem massa cas, que si destrossa el clarinet -ves per on ara tothom hi entén de jazz-, que si la subvenció que ha rebut de l'ajuntament... Darrera la crítica hi ha la intenció d'interessos partidistes. Ho sabem, sempre és així. L'ajuntament de Barcelona no ha subvencionat la pel·lícula que en Woody està rodant. Ha estat la empresa de capital risc BCN Emprén, que hi ha invertit un milió d'euros. Els accionistes (Auna, el Banc de Sabadell, la Caixa de Catalunya, el BBVA, la Editorial Planeta, Telefónica i el propi ajuntament, entre molts d'altres) pensen recuperar la inversió feta i, fins i tot superar-la. Legítim doncs si juguen la pela. A mi el que em preocupa és que al Portal de l'Àngel un gelat petit ara costa 3 euros, i si en Woody Allen i la peli dona més nom a Barna, el gelat s'apujarà a 5. I un cafè, a les brutes taules del Zurich, que ara em costa 1,85, en valdrà 3. És clar que donat que aquests inversors utilitzen la nostra ciutat com a escenari i que la promoció de Barcelona anirà en benefici dels comerciants i en detriment del barcelonins per l'augment dels preus, em sembla obligat que part dels guanys que n'obtingui l'ajuntament reverteixin a la ciutat en millores i què ens expliquin on i quines són.

El que em doldria de debò fora haver d'emprar el diners de retorn d'aquesta inversió -que de ben segur arribaran (?)- per a la reconstrucció de la Sagrada Família, la Pedrera, o de qualsevol immoble. El director general de planificació estratègica d'Adif, Vicente Gago, diu entendre la preocupació del Patronat de la Sagrada Família per les obres. Intenta tranquil·litzar-los dient que “el tunelet del TAV” pel costat del temple “no li farà ni pessigolles”, que utilitzaran una tuneladora modernisima. Bé, donem per segur que els nous fonaments del temple estan correctament calculats i executats, i que els antics, els de la façana del Naixement, construïts íntegrament a l'època d'en Gaudí -com tots els de la Pedrera-, no patiran. Ens creiem que les obres de protecció del temple, a dos metres de la façana de la Glòria..., es portaran a terme amb les precaucions necessàries i sense ensurts. Però, n'estem segurs de que el conjunt format per una massa ingent de formigó armat per a la pantalla de pilotis, la seva riostra de lligam i el formigó per a la millora del subsòl no assentarà en un futur? Perquè, donada l'esveltesa del temple, un cert assentament al terreny i... Però si arribés quelcom tant luctuós com això, sempre s'hi podria trobar una part positiva: si la Sagrada Família morís d'un atac de rialles -per allò de les pessigolles que esmenta el senyor Gago-, el negoci està servit. Mireu. S'esmicolen les pedres a la mida adient per a vendre-les a euro cada fragment; i aixequem un nou temple, naturalment encomanant-l'hi en Sobirachs la totalitat dels ornaments. El turisme restaria garantit. D'una banda pel morbo de veure les runes, i per la compra d'una pedreta ««Record de la Sagrada Família de Barcelona (escrit a ma)»»; i d'altra pel procés de reconstrucció del temple. D'aquesta manera faríem bo el refrany de que ««Els catalans de les pedres en fan pans»». Personalment tinc tota la confiança en els tècnics, en la tecnologia, en la modernísima tuneladora, i fins i tot necessito creure en les paraules del senyor Gago. No vull abundar en prejudicis, pors o episodis apocalíptics, però, la primera pedra, que es va posar al 1882, jo no la voldria pas veure. M'estimo més veure'n l'ultima. És per això que no puc oblidar Murphy...

****

Ara fa unes setmanes que des d'aquestes pàgines en Lluís Falgàs ens comentava que la revista Times afirma que Espanya és un país on els ciutadans viuen ««tot l'any de vacances»». La revista opina que aquest és el país de la EU on es viu millor. En Lluís Fargàs proposava alguns temes que desautoritzen que aquest sigui el país de les meravelles. Em vull afegir a la seva opinió. Times de ben segur que no ha llegit l'informe de la Comissió Europea Employment in Europe 2006, publicat el proppassat novembre, on s'analitza el temps dedicat al treball a la UE. Miri, senyora Times. Segons aquesta comissió a Espanya la jornada es de 41,1 hores setmanals, superant la mitjana comunitària en 42 minuts. Els homes treballen de mitjana 41,8 hores, 30 minuts més que a Europa, i les dones 39,8 hores, 42 minuts més. Altra cosa és la producció, no es confongui. Però aquí de vacances ««tot l'any»» res de res -parlo des de Catalunya, què és el què conec-. Per cert, els darrers estudis diuen que a la meitat dels espanyols no els arriben els diners per a fer vacances... Vol dir, senyora Times, que no hauria d'informar-se una mica més i així no difamar?

Antoni Viñuales

Escriptor

[email protected]



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia