La clau és la gestió

D'entrada, hi ha moltes coincidències entre el programa econòmic que presenta un polític conservador i el d'un polític d'esquerres o progressista, com es diu ara. El nombre de coincidències augmenta si escoltem el que l'un i l'altre diuen en un míting o en una declaració pública. Treballen per a nosaltres, no pensen en ells ni en el partit sinó en el benestar de les famílies a les quals demanen el vot. Aspiren a la reducció de l'atur, proclamen la transparència, condemnen la corrupció. Però a l'hora d'escriure un programa econòmic que pretén fixar els camins per aconseguir aquells objectius, comencen les diferències.

N'hi ha, sobretot, dues. La primera, que el polític conservador creu en les lleis del mercat i que convé deixar que aquest es mogui lliurement. El polític d'esquerres considera que el poder públic ha de fixar les regles del joc i intervenir el mercat sempre que calgui. La segona diferència, i lògica després del que acabo de dir, és que el polític conservador creu en l'empresa privada, mentre que el d'esquerres reclama més protagonisme de l'empresa pública. Però els programes accepten matisos, ja que no abunden els radicalismes. Els programes conservadors toleren que pugui convenir la intervenció de l'administració, mentre que els partits que s'autoanomenen d'esquerres estan disposats a validar l'eficàcia de l'empresa privada en molts sectors de l'activitat econòmica. A Espanya, la radicalitat s'aplica més als problemes polítics, com el de l'autodeterminació, que als econòmics. Poca gent defensa les tesis bolxevics o els aires neoliberals a ultrança d'alguns republicans dels Estats Units.

Personalment, no crec en la infal·libilitat dels mercats i considero que abans que res hem de defensar una vida digna per a tothom, respectar els drets humans i exercir la solidaritat. Si això vol dir que sóc d'esquerres, endavant les atxes, porti o no corbata, amb mànigues de camisa o amb americana. Però dit això, m'interessa subratllar que una cosa és el programa econòmic d'un partit i una altra la seva aplicació, que depèn molt de la gestió d'aquells polítics, que coincideixen en alguns punts bàsics com a punt d'arribada. Per tant: un programa d'esquerres aplicat per polítics inexperts aconseguirà menys benestar social que un programa conservador aplicat per polítics entenimentats. La segona part del segle XX va veure com els principis econòmics dels partits s'apropaven. No estem parlant d'economia planificada, ni d'un “laissez faire, laisser passez, le monde va de lui-même”. La història moderna d'Europa és plena de governants conservadors i d'esquerres que han fet bona feina, i a l'inrevés. No podem dir el mateix de Catalunya, ja que no hem pogut governar-nos.

La clau és la gestió i no el vestit que es porta, tot i que la majoria no vesteix igual per anar a treballar que per anar a la platja. I una bona gestió no s'improvisa. Hi ha una generació de polítics que ha de donar pas a la que ve darrere d'ells, però els partits tradicionals tenen encara molta volada. Més val boig conegut, que savi per conèixer.