Keep calm
Memòria del Majestic
No hi ha gaire dent disposada a reivindicar l'acord del Majestic que van subscriure CiU i el PP ara fa vint anys
El 28 d'abril passat es va commemorar el vintè aniversari de l'anomenat pacte del Majestic, l'acord entre CiU i el PP que va permetre la investidura de José Maria Aznar. La fita ha passat gairebé desapercebuda. L'oblit té, molt probablement, diverses explicacions: els seus actors principals, Pujol i Aznar, es troben en hores baixes, aclaparats pels problemes fiscals i arraconats pels seus respectius partits. El problema no rau només en la incomoditat que generen els protagonistes de l'acord, sinó també en el fet que les dues formacions que van avalar-lo viuen instal·lades en escenaris radicalment diferents, allunyades de l'ambient d'entesa i amb objectius polítics contraposats. No hi ha gaire gent, doncs, disposada a reivindicar aquell acord.
El problema no és només l'oblit, sinó també les lectures contraposades que ofereixen els protagonistes. A les seves memòries, Pujol es lamenta de “l'escenificació excessiva”, però en valora els resultats tangibles per al país, entre els quals la millora del finançament o el desplegament dels Mossos. Per la seva banda, Aznar considera que “lluny d'enfortir el nacionalisme, li va produir un retrocés polític i social significatiu”; una lectura, val a dir, feta fa només alguns mesos. Si ens cenyim als resultats electorals del 1999, l'expresident espanyol podria tenir raó (tot i que el retrocés també el va patir el PP català), però la seva anàlisi es troba allunyada de la que feia fa vint anys, quan es vantava de parlar català en la intimitat. En tot cas, la perspectiva històrica ens permet situar aquell acord com el punt final en l'estratègia del peix al cove; i, al mateix temps, el moment en què el catalanisme conservador es va implicar amb més intensitat en la governabilitat d'Espanya. El preu fou elevat per a CiU. El gir del PP a partir de la majoria absoluta del 2000 i la incapacitat de desfer-se del llast de la dreta espanyola tot i l'oferiment de Carod-Rovira, van posar les bases del pacte del Tinell. La història posterior, amb la fita estatutària i el cop de porta del 2010, és ben coneguda.
