Referèndum unilateral, el pas endavant

La interpretació que fan els líders dels partits d'un fet polític ens permet entendre en quin pla de màxims situen la seva disposició tàctica. La coneguda com a Via Escocesa és un cas paradigmàtic per veure com els interessos partidistes, acomodats en el fals discurs del “no podem perquè Espanya no ens deixa”, han situat erròniament la conseqüència: el pacte amb l'Estat britànic, com a tret definitori, negant la veritable rellevància política del fet que el causa: la disposició unilateral del govern escocès. Aquesta unilateralitat de la Via Escocesa –explicada a bastament per l'ICEC (International Commission of European Citizens), per exemple, a la Universitat Catalana d'Estiu, amb veus tan autoritzades com ara el ministre d'Afers Estrangers del govern escocès i el portaveu del govern a Westminster, entre d'altres– va ser el motiu fonamental que va empènyer la necessitat negociadora del Regne Unit i esborra la tan enganyosa premissa, utilitzada a bastament per polítics independentistes, que diu que si els escocesos van fer el referèndum va ser gràcies als bons dels anglesos. Res més lluny de la realitat: el referèndum es va fer gràcies als escocesos i al fet que per a ells l'únic pla B era el pla A. No fa gaires mesos –malauradament, però, després del 9-N del 2014–,
el catedràtic Carles Boix assenyalava des de Nova York el que fa anys que expliquem per tot Europa: que el govern escocès hauria tirat endavant el referèndum escocès unilateralment i de manera políticament vinculant, encara que no hagués tingut cap acord estatal. “Tenim majoria absoluta per fer-lo i així serà. Als tecnicismes, ja hi trobarem solució, perquè d'això tracta la democràcia”, diu Alex Salmond.

Desenfocar la veritable definició de la Via Escocesa manifesta la disposició tàctica dels partits catalans sobiranistes a evitar una confrontació imminent amb la legalitat de l'Estat. Pablo Iglesias
va veure l'espai lliure per al 20-D i no va deixar passar l'oportunitat de defensar en exclusiva el dret a l'autodeterminació dels catalans còmodament des de les televisions estatals i va guanyar a Catalunya (tot i no superar el nombre d'escons independentistes); va apostar fort perquè era previsible que ningú li recolliria el guant. Els partits catalans no van aprofitar aleshores la conjuntura oberta per anunciar un referèndum unilateral que, necessàriament, o bé posaria en evidència la falta de compromís real per part de la formació lila, que es veuria llavors forçada a recular, o bé, en cas d'una honesta defensa del dret a l'autodeterminació dels catalans per part de Podem, s'obtindria la participació d'un actor estatal en el referèndum català sobre la independència de Catalunya.

La CUP, Demòcrates i l'ANC (en consulta interna) ho han entès i s'han afegit, amb una ERC oberta
i un Puigdemont gens contrari, al que des del 2009 ha estat la clau de volta del debat polític dins i fora de Catalunya: autodeterminar-nos amb un referèndum que, partint d'una inevitable posició unilateral, ens defineix als ulls internacionals com a poble sobirà de manera efectiva, superant la retòrica de les declaracions.

El referèndum situa Catalunya com a “centre de gravetat” de la nostra acció política gràcies a una acció propositiva que recull la voluntat del 80% dels catalans. Ben al contrari de la massa habitual acció reactiva a la negativa de l'Estat que no fa altra cosa que apuntalar, més endins de l'imaginari col·lectiu, l'encara autoritat de l'Estat espanyol.

Un referèndum cohesiona transversalment “estratègia, tàctica i operativa” al servei de la democràcia directa i no al servei d'una campanya electoral partidista que sempre desuneix per dalt i per baix, com hem constatat aquests dies “pressupostaris”.

Un referèndum que treballa perquè sigui el sí o el no a la independència el que reculli l'esforç de tota una societat en debat i no els logos de 135 polítics i els seus altres interessos.

L'estratègia de l'independentisme d'aconseguir que la majoria social a favor de la independència també ho sigui parlamentària ha estat reeixida. Però, si amb aquesta majoria no convoquem i fem un referèndum unilateral sobre la independència, ens perdrem en el lògic fangar tàctic dels diversos partits que, de manera natural i dins d'un full de ruta que s'està demostrant massa elàstic, sempre voldran marcar perfil per al proper horitzó electoral, i faran que es volatilitzi la tan preuada transversalitat. No és desànim social el que vivim, sinó falta de capacitat tàctica per concretar la victòria estratègica assolida gràcies a tothom.

Fer el referèndum que encara no hem fet no és un pas enrere, sinó l'únic pas endavant que ens permet triangular-nos amb tota una comunitat internacional que accepta i promociona els referèndums com a instruments internacionals per resoldre pacíficament conflictes polítics locals.

Actors internacionals que participen directament d'un procés democràtic que no els obliga a prendre posició per cap de les dues opcions de votació, però que estan
a favor de l'exercici dels drets universals dels pobles i, el que és el més important, de la seva aplicació posterior. Una participació difícil d'aconseguir amb unes eleccions/declaracions/lleis dins del marc autonòmic, però que esdevé una realitat clau quan el sí guanya en un referèndum que trenca l'encotillament “d'afer intern” i aporta tota la legitimitat i multilateralitat internacional per dur a terme de manera efectiva el resultat del que avui es planteja com a debat constituent, via desplegament de lleis d'única obediència catalana i signatura oficial de la tan esperada declaració d'independència.