Opinió

Tribuna

Aquelles places de maig

“Una noia feia un discurs, en castellà, vaig agafar un full informatiu, en castellà; la forastera era jo

Vaig anar-hi diverses vegades. M' introduïa en mig dels grups per a sentir les proclames, viure una mica l'ambient. M' interessava la reacció davant de la brutal crisi que esclata el 2008, als Estats Units, amb un Lemann Brothers que fa fallida i l'escampa, com un riu de pólvora, arreu del planeta Occidental. A Catalunya, on els centres industrials, curulls d' activitat creixent, superba, havien crescut enlaire al costat dels immobles que pujaven amunt, de sobte, amb el terrabastall, tot plegat va caure materialment per terra. Ara mateix, fa tristesa de veure en alguns polígons les ruïnes d'antigues empreses cofoies.

Si aquest desastre va ser greu per a l' economia en general, va tocar el moll de l'os dels treballadors, qualificats o no, de les indústries, i de rebot altres sectors secundaris, tots plegats víctimes del fenomen, que de seguida va estendre les urpes cap a una munió de gent de procedència diversa. Tots a l'atur, amb pobres de sempre i nous pobres. Els desnonaments, sense feina, van créixer. Gent que ni podia pagar el lloguer. Parelles joves que, a més de deixar casa seva, havien de pagar per sempre més la resta d'una hipoteca que un dia, abduïts, van signar. Alguna reacció havia de sorgir d'aquella societat estafada, última de la baula de les víctimes escampades arreu. I van aparèixer les places de maig, plenes a vessar. Una manera de dir prou. El moment per a girar- ho tot de cap per avall va dibuixar-se a l'horitzó. Per això les places van interessar a persones que defensaven una altra mena de sistema productiu, persones sense la frontera de l'edat. Hi vaig anar, amb esperança. Però... de seguida vaig copsar que em trobava dins una mena de món que se'm feia estrany. I no pas per les barraques, les tendes de campanya, les flassades, que tota aquesta moguda l' havia viscut des de dins en els meus 70/80, com a protagonista. No pas per l'estètica del vestir i menys dels pentinats.

Aviat ho vaig tenir clar. Era la llengua. Tothom, tothom parlava en castellà. Ni una escletxa de les habituals converses barcelonines, on flueix la llengua catalana en qualsevol xerrada en castellà i el castellà en xerrades en llengua catalana. Això era estrany. O aconduïen el moviment des de fora de Catalunya, més que possible, o bé tan sols la societat castellanoparlant era a la plaça de Catalunya. Un vespre, l'Arcadi Oliveres envoltat d'unes deu persones clamava: “No és una crisi, és una estafa.” Li responien en català i castellà. El cap de setmana, vaig seguir el moviment a Girona. Amb amics i coneguts ens vam apropar cap a davant de l'ajuntament. Una noia feia un discurs. En castellà. Després vaig seguir la corrua fins a les parades. Vaig agafar un full informatiu d'un taulell. Era escrit en castellà. De sobte, ho vaig saber. En aquella moguda, la forastera era jo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia