Tallar els nusos gordians
Qui s'hi resisteixi no sortirà viu d'aquest accelerat procés perquè, agradi o no, ara ens cal tallar bruscament el que no s'ha sabut desfer abans amb la intel·ligència
L'arquebisbe de Canterbury confiava que l'Enric V de Shakespeare desfaria el nus gordià com una lligacama. El dilema del nus gordià és una metàfora sobre la complexitat de prendre decisions. És prou coneguda la llegenda que dóna nom al dilema. L'origen és grec i es refereix al fet que el carro de Gordi, el rei de Frígia, estava lligat a un pal amb un nus tan complex que només aquell qui l'aconseguís desfer seria el futur conqueridor d'Àsia. Quan Alexandre el Gran es disposà a conquerir l'imperi persa va passar per Frígia i, per tant, no tingué més remei que abordar el dilema si volia continuar. Segons la llegenda, només una persona sàvia aconseguiria la gran gesta de desfer el nus sense molestar els déus. Alexandre va resoldre que tallaria el nus amb l'espasa en comptes d'intentar desfer-lo. Aquella nit va haver-hi una tempesta de llamps que, segons la mitologia, simbolitzava que Zeus estava d'acord amb la solució que havia pres Alexandre. Aleshores ell va dir: “És el mateix tallar-lo que deslligar-lo.”
La política catalana té un quants nusos gordians per deslligar. És evident, però, que no és el mateix desfer un nus que tallar-lo. Vull dir que la màxima alexandrina segons la qual tant és A com B perquè al final la solució és la mateixa, en política no funciona. Els esforçats partidaris de la tercera via, per exemple, opten per intentar desfer el nus costi el que costi, peti qui peti. Tant és que no se'n surtin. Davant les situacions portades al límit, que és el que passa ara a Catalunya, hi oposen un fals moderantisme que amaga l'adhesió a l'statu quo. Qui no entengui que el camí de la política catalana s'ha fet estret més que no pas costerut, és que no ha entès que el temps de les ambigüitats s'ha acabat. El president Mas ho ha percebut millor que ningú i per això va fer la conferència que va fer al Fòrum el passat dia 25 de novembre. Per primera vegada un dirigent de CiU no ha estat ambigu. És clar que ja va advertir que parlava a títol personal i no en nom de la seva formació política.
El president Mas ha decidit tallar el nus gordià de la relació amb Espanya amb un cop sec. Hi ha qui s'hi oposa des dels despatxos influents durant el pujolisme i hi ha qui en dubta. Els que haurien de celebrar-ho, els no sempre lleials aliats republicans, menystenen el gir copernicà del president. Tants anys esperant que un president nacionalista es decidís a emprendre el camí de l'autodeterminació i resulta que, quan això passa, s'entretenen a discutir-ne l'abast. I no em refereixo tan sols a la qüestió de si els sobiranistes s'han d'aplegar en una sola llista electoral o en mitja dotzena, sinó a la necessitat que tenen de presentar-se com els únics garants de la Catalunya social davant un president que consideren, per bé que no ho diuen, de dretes. Ja ho deia Lenin: l'ideologisme és la malaltia infantil de l'esquerranisme que no sap transigir. La gran majoria de la gent, però, no està per tanta filigrana i demana generositat a tots els sobiranistes.
És clar que CiU tampoc no ajuda gaire a crear un clima de confiança. Els caldria, d'entrada, fer net perquè els dos partits estan sota sospita de corrupció des de fa temps. La insistència d'una part dels dirigents de CiU a dir que el problema de la federació és de perfil ideològic, ja sigui en versió democratacristiana, ja sigui en versió socialdemòcrata, no porta enlloc. El problema de CiU no és de definició ideològica. El problema de CiU és que no ha sabut fer com el president Mas i tallar d'arrel el nus gordià de la corrupció que porta entortolligat al coll. Amb la catarsi pujoliana al Parlament no n'hi ha prou per recuperar la confiança popular. La gent ha de notar el canvi de cares i de manera de fer. El futur de CDC implica, doncs, potenciar els alcaldes joves que avui ja dominen el territori i resoldre d'una vegada la relació amb UDC. Els alcaldes i regidors són l'única garantia de regeneració. La ideologia serveix per delimitar els contorns d'un grup però no és de cap manera la garantia que hom trobi una bona solució a res, especialment quan els ideals són febles. “Cap de nosaltres deslliga el nus gordià; tots ens hi resistim o el tallem” –va escriure Pessoa al Llibre del desassossec. Qui s'hi resisteixi no sortirà viu d'aquest accelerat procés perquè, agradi o no, ara ens cal tallar bruscament el que no s'ha sabut desfer abans amb la intel·ligència.
