Ignorant i mentider

Ens toca viure ara, trasbalsats, un període en què passen tantes coses que resulta difícil estar amatent i a l'aguait en totes les direccions que ens afecten i que en la majoria dels casos escapen al nostre control. El preu del petroli ha baixat, fins a 65 dòlars el barril, el punt més baix dels últims 5 anys. L'OPEC, que agrupa els països productors i exportadors, fa constar que la demanda es troba en el punt més baix dels darrers 10 anys, després d'una caiguda del 43%. Les accions de l'Exxon Mobil han perdut un 3%, les del Chavron, un 2,6 i les de Petrobras, un 4,7. BP ha anunciat acomiadaments i reestructuracions i les majors, en general, una retallada d'inversions. Per a la tardor, es preveuen dificultats de les empreses de shale i fracking que tenen costos més alts. Nogensmenys, l'OPEP, reunida a Viena el mes passat, va acordar mantenir la producció. Mentrestant, el dòlar s'enforteix i crea problemes als països emergents o exportadors de petroli (la corona noruega ha perdut un 10,7% de la seva paritat). El Banc de Pagaments Internacionals de Basilea avisa que poden produir-se problemes monetaris per les emissions de deute de les empreses. Tot plegat fa que la reiteració dels problemes de Grècia i dels seus successius rescats es consideri ara només com un problema menor i que n'hi ha prou aplicant uns quants tallafocs per evitar una amenaça existencial per a la zona euro, tal com va passar l'última vegada. Tanmateix, cal tenir present que Grècia és per se un recordatori que les coses poden evolucionar pitjor del que hagin previst els inversionistes.

Algun dels actors principals han quedat descol·locats. Per exemple, Putin, que ara, a corre-cuita, ha de modificar el seu nacionalisme basat en el control dels recursos. En canvi, els suïssos han celebrat un referèndum que ha tingut efectes balsàmics i tranquil·litzadors. Els ciutadans han votat en contra del projecte d'obligar el banc central a tenir un 20% dels actius en or sense possibilitat de vendre'l ni obligació de repatriar el que tingui a l'estranger. També van votar la proposta de restringir la immigració i la de privar els milionaris que viuen a Suïssa però no hi treballen dels privilegis fiscals que ara se'ls concedeix. Des de la mateixa Confederació Helvètica, l'Organització Internacional del Treball informa que els treballadors no s'han beneficiat de cap dels períodes de represa econòmica global i que l'estancament dels salaris no ha estat una conseqüència de la crisi financera del 2008, que va causar menys creixement i més atur, sinó de les forces de la globalització, la tecnologia i el deliri del sindicalisme. Des del 1980, els salaris han crescut per sota de la productivitat. A més, la política fiscal que servia per lluitar contra les desigualtats a través de la redistribució ha anat perdent importància. Caldrà, doncs, un retorn al salari mínim interprofessional garantit i al foment de la negociació col·lectiva a fi de protegir el poder adquisitiu d'una classe treballadora cada dia més victimitzada. I allà on és més peremptori el reequilibri és precisament als països més rics.

De vegades, el que passa just al davant nostre és el que més ens costa veure. D'entrada, perquè l'estat del benestar que ens estem carregant a marxes forçades consta de diversos components. I calen persones que denunciïn abusos clamorosos i que ens facin obrir els ulls. Que és el que acaba de fer en una conferència a Barcelona el vicepresident executiu de la Schneider Electric Mundial, Julio Rodríguez, que té al seu càrrec la gestió d'aquesta empresa líder de capital i domicili francès al món sencer (120 països amb fàbriques pròpies), excepte la Xina i els EUA, que depenen de París. En efecte, aquest compatriota ha assenyalat amb el dit, i amb tot l'encert, l'anomalia que representa el fet que només Irlanda i Xipre tinguin tarifes elèctriques de consum més altes que Espanya. És més, entre el 2008 i el 2013, la tarifa elèctrica s'ha apujat un 60%. A part de l'abús de subministrament domèstic, encara és més greu que les tarifes industrials siguin igual d'abusives, perquè resten competitivitat a la nostra indústria de vocació exportadora. A sobre, aquestes empreses monopolistes i parasitàries són de grups interrelacionats com el del petroli que baixa, però amb còmplice tolerància del govern espanyol la benzina segueix igual de cara. A part de la immoralitat, és legal això? Sort que Rajoy s'ha assabentat que la crisi és una història del passat i que ara tot serà recuperació de flors i violes. No sé si parla l'ignorant o el mentider. Quan diu “reactivació”, es refereix a un deute, un dèficit i una banca que pesen com una llosa. I quan parla de sous de presidència es calla el que té assignat de fons reservats amb menys transparència que les targetes de crèdit Black dels Rato i Blesa o les gestions (retribuïdes) de García Legaz i el petit Nicolás. Una mica de serietat, per favor.