Quitances

Quitança és un concepte econòmic que sona amb força i rep un tractament mediàtic hostil, com si es tractés d'un element subversiu. En termes financers es podria entendre com a la supressió unilateral, total o parcial, d'un deute. En termes polítics, és considerat com a blasfèmia en la religió neoliberal, que promet l'infern –o les flames de la inquisició de la troica– a aquelles societats que gosin plantejar una sortida de la crisi a partir de l'impagament d'un deute que, d'acord amb els criteris d'economistes ortodoxos, és impossible de pagar i que, d'acord amb la lògica dels fets, ha estat causat pel sector bancari.

I tanmateix, de quitances se n'han produït a bastament en els darrers anys. I no parlem dels èxits econòmics recents d'Islàndia el 2009, Equador el 2007, o l'Alemanya Federal el 1953, sinó de la quitança silenciosa actual. Alguns exemples: els mestres, en els darrers cinc anys, han vist reduït el seu salari anual en un 25%. Amb la reforma laboral, alguns sectors han vist minvar el poder adquisitiu en proporcions encara superiors. Pitjor encara, milions de persones que han perdut la feina i ja no disposen de cap ingrés, poden avaluar la seva quitança en un 100%. És més greu quan hi afegim l'increment dels impostos, sobretot indirectes, a banda de la degradació de les condicions de treball. També cal incloure-hi les pèrdues patrimonials –amb una política de desnonaments i lleis hipotecàries dissenyades per governs sàdics i legisladors cínics– o un espoli organitzat d'estalvis populars a partir de productes financers tòxics. Això ha arribat al punt d'una epidèmia –deliberadament oculta­ de suïcidis, i en molts casos, amb endeutaments de per vida, a una condemna perpètua a la clandestinitat econòmica, car molts damnificats es veuen empesos a l'economia submergida per evitar continuar pagant als bancs. En altres termes, hi ha hagut una quitança massiva. Una quitança contra la ciutadania, una quitança asimètrica en què els més pobres i fràgils han pagat desproporcionadament una crisi financera, i que ha tingut com a visible conseqüència l'enriquiment immoral d'un 1% que, com assenyala un informe recent d'Oxfam, controlarà la meitat de la riquesa global l'any vinent, fet que ens porta a una creixent castració de la democràcia.

Tanmateix, el plantejament de sortides raonables de la crisi és contestat pels portaveus del poder com si es tractés d'una imperdonable heretgia. L'ortodòxia econòmica és irracional i fa servir un llenguatge religiós. Ja se sap, moltes religions esdevenen conjunts de creences que fan servir la por a l'infern per modelar el comportament col·lectiu, mentre que no representen altra cosa que la justificació d'una estructura de poder que tendeix a justificar metafísicament un determinat statu quo. En els moments de crisi, quan un ordre injust es veu qüestionat, els sacerdots econòmics tendeixen a actuar amb fanatisme. És així com la crisi del 2008 s'ha traduït en una resposta política que podríem qualificar de gihadisme financer, en què s'ha accentuat la corrupció i s'han criminalitzat els herètics moviments socials, de la mateixa manera que s'ha redoblat el rigor de l'austerocràcia germànica o el talibanisme econòmic d'institucions com l'FMI.

La realitat és que el feudalisme, fonamentat en la propietat de la terra com a font de poder, ha estat substituït contemporàniament per la riquesa financera, és a dir, el control de la creació i regulació dels diners pels bancs. De la mateixa manera que les revolucions passades tenien la consigna de “la terra per a qui la treballa”, avui qui opta per la justícia social es veu empès a exigir la col·lectivització i el control ciutadà dels diners. Això vol dir, ras i curt, el control ciutadà de la banca, i l'establiment d'una renda mínima acompanyada d'uns ingressos màxims, una socialització dels mecanismes de la creació i distribució dels diners i la imposició d'un límit patrimonial raonable. No hem d'oblidar que els diners (que en l'economia moderna són generats per la banca privada a partir del deute) no deixen de representar un valor de canvi per béns i serveis, de manera que només una radical distribució d'aquests és el que pot destruir el fonament de poder il·limitat de les elits extractives locals i globals responsables de la destrucció dels drets de la ciutadania. Cal procedir a una quitança, no tant del deute com del control i el monopoli del poder de qui avui determina la desgràcia col·lectiva.