Viure sense tu
La corda
Catalunya no és un ermot cultural
Doblegar la fusta fins a aconseguir que tingui l'el·lipse que demana un violí, o una viola. Això és cosa d'uns pocs. Dels lutiers. Després els músics a l'hora d'afinar-los agafaran la consciència que els transmet la fusta, buscaran la perfecció de la nota i que el so no se'ls escapi, que treballi arrenglerat i desxifrant un codi harmònic escrit fa 300 anys.
Josep Colomé, que és concertino de l'Orquestra de l'Auditori Josep Carreras de Vila-seca, que dirigeix Xavier Pastrana, farà aquest procés demà quan interpreti amb els seus companys d'aquesta formació professional les dues simfonies de Mozart amb què es presenten al Casal del Metge de Barcelona. És el primer d'un cicle de tres concerts, amb el Mozart més pur: la simfonia per a violí i viola (Mariona Oliu) i la 29 K 201 que interpreten dempeus, com s'estilava al barroc. Solé Luthier els cedeix instruments de corda del 1800, de manera que el so s'acosta al que devien sentir les oïdes del mateix Mozart. L'el·lipse d'aquesta fusta és també la que han seguit molts dels músics d'aquesta orquestra que tenen algun vincle, ja sigui perquè s'hi han format o hi han treballat, amb el Conservatori de Música de Vila-seca, i que ho deixen tot i es desplacen des de Londres o de Valladolid per tocar plegats. L'aposta de Vila-seca pels ensenyaments musicals, que ve del 1974 (Tieles, Claret, Redondo, Tarrés, ressonen en la memòria), dóna aquests fruits entre molts d'altres. També alimenta la fira de música al carrer, un gran aparador pop i d'altres músiques, o alena la Camera Musicae de Tomàs Grau, o el cor de cambra femení Scherzo. Disposar d'un equipament, professorat, alumnes, auditori i programació regular modula un poble, el seu entorn i de retruc el país. Forma músics i públics, que no han d'engreixar cotxes de línia per omplir els espais musicals de Barcelona, sense més ni més. I quan ho fan, ho fan amb oïda i sensibilitat entrenada. Però ara és Vila-seca qui fa sonar la seva orquestra a la capital, perquè, malgrat les dificultats, Catalunya no és un ermot cultural.
