Bon vent de cul i barca vella

Des de la meva última col·laboració quinzenal en aquestes pagines s'han produït i precipitat una sèrie de novetats que podran requerir comentaris i que, ara, en canvi, per acumulació potser no donen marge per a gran cosa més que la telegràfica enumeració en espera de tenir marge i espai per als comentaris. Anem, doncs, per feina i veurem que la Reserva Federal dels Estats Units ha decidit no subjectar-se a la paciència i lentitud amb què es plantejava la possible pujada dels tipus de interès. S'ha obert, per tant, la possibilitat que s'incrementi el cost del crèdit per primera vegada en els últims deu anys amb una positiva evolució del mercat de treball i les perspectives d'accés a una inflació del 2%. Després de sis anys d'interessos pràcticament a zero, hi ha un sentiment d'anticipació que la paritat del dòlar amb l'euro comporta per als americans dificultats de competir en matèria d'exportacions. La conclusió podria ser la de preveure un creixement més lent de l'economia i que l'augment dels tipus podria materialitzar-se al mes de juny. La primera conseqüència ha estat una pujada de la borsa, dels bons del tresor i de l'or, que després d'una llarga infravaloració ha pujat finalment 18 dòlars l'unça.

En un altre ordre de coses, la Seat ens dóna bones notícies amb unes vendes rècord de 7.500 milions d'euros i una producció de 442.677 vehicles a la planta de Martorell que contractarà cent enginyers més. Això és mèrit, sens dubte, de la casa mare alemanya i dels sindicats, que han estat flexibles i ara rebran un increment salarial. I lideratge en un sector que fa ben poc temps s'enfrontava amb grans dificultats i ara ja parla d'una evolució positiva. Fa ben poc temps, Ernesto Antolín, un empresari de Burgos, que té milers de treballadors fent el tractament dels sostres d'automòbils, es queixava que tenia un gran consum d'electricitat i que les tarifes energètiques li impedien ser competitiu i que es plantejava un possible transvasament de la producció als EUA, on la seva fàbrica de Kentucky té l'electricitat un 64% més barata. Doncs bé, ara ja ha tornat a la via de l'expansió sense trasllats amb tres torns de 24 hores diàries. És curiós que, sense que sigui a causa d'una bona política del govern Rajoy, hi hagi bones notícies degudes a factors positius, d'origen exterior. Per exemple, que d'ençà del 2013, finalment, s'ha començat a tornar a créixer. A l'actual govern, més que les reformes laborals l'han afavorit dos grans factors externs.

Primer, la baixaDA del preu del petroli, que ha estat de rebot un regal en estalvi d'importacions de combustible que equival automàticament a un punt percentual del PIB. Lògicament, Rajoy s'ha agafat com a ferro roent a una cançó de recuperació en què ja gosa parlar exageradament de creació de tres milions de llocs de treball en els propers cinc anys. I és que potser amb un excés de wishful thinking, és a dir, de pensar amb el desig, preveu un creixement del 3% anual a causa de la nova paritat –pràcticament un euro, un dòlar–, que fa guanyar en termes de competitivitat una considerable millora relativa pel que fa a la capacitat exportadora en la qual Espanya destaca ara per la possibilitat de superar la prèvia atonia. Després de la crisi immobiliària sembla, doncs, que hi ha alternatives per la via dels mercats exteriors, i encara que el ministre García-Margallo vulgui tancar les delegacions de la Generalitat a l'estranger, Catalunya ostenta el lideratge en exportacions i turisme. De totes maneres, no es poden llançar les campanes al vol, perquè d'aquí al model d'economia exportadora d'esquema alemany encara hi ha molta distància i el fet incontrovertible que el consum provoca també un fort increment de les importacions. En tot cas, sembla que (malgrat les desigualtats i la taxa d'atur més elevada de tot el món industrialitzat, amb més població sense feina que a la Franja de Gaza) ja no som el fanalet vermell del furgó de cua de la zona euro. Encara que sigui de carambola, benvinguda l'esperança.