El PNDD i Eduardo Reyes
Si la majoria absoluta
al Parlament no és independentista, tindrem un problema
No pretenc escriure cap rèplica a l'article que dilluns passat va publicar en aquest mateix diari el senyor Eduardo Reyes, de Súmate, amb el títol Per un pacte nacional per la independència. Després de llegir-lo, vaig piular-lo a Twitter acompanyant-lo del comentari: “Amb la llista unitària, el PNDD estaria superat.” Llavors, vaig començar a rebre rèpliques de tota mena, sobretot de l'entorn d'ERC i de la CUP, i de gent que m'acusava de reobrir el debat sobre la llista unitària. Res més lluny de la meva intenció. Si de cas era Reyes que l'havia obert en dubtar de l'eficàcia del PNDD.
De la mateixa manera que crec que el debat sobre la llista unitària ara no té sentit, també penso que el fet de no haver aconseguit pactar-la ha anat en contra de l'objectiu independentista i, sobretot, ha aconseguit capgirar el relat públic, que fins al 9-N estava dominat clarament pels sobiranistes. Després de l'espectacle postconsulta, resulta més difícil defensar segons què. No sóc pessimista del tot, malgrat que és evident que les disputes entre independentistes són un al·licient per als unionistes. He escrit en un altre article, No ens doneu per morts i deixeu-vos d'enquestes (elSingular, 23-05-15), que “les democràcies són de mala qualitat quan els polítics també ho són”. I per què ho dic, això? Doncs perquè estic convençut que el camí es va començar a tòrcer més pels egoismes polítics que no pas pel defalliment de la gent. El president va fer una oferta superadora dels partidismes –potser va ser ingenu en no mesurar les reaccions–, i no va comprar-l'hi ningú. Fi de la discussió.
En l'article Reyes lamenta que en la darrera reunió del PNDD s'aprovés una resolució, a parer seu, descafeïnada perquè no s'hi feia “una referència inequívoca a la voluntat de votar per la independència”. Però és que resulta que el PNDD és una plataforma, sense estructura formal –a diferència de l'ANC, Òmnium, o l'AMI– integrada, com s'indica al web, per “entitats civils, cíviques, ciutadanes, culturals, econòmiques, sindicals, empresarials; el món local; els grups parlamentaris que han donat suport al dret a decidir, i el Govern”. El PNDD va néixer, per tant, per “fer partícips del procés de l'exercici del dret a decidir i de la celebració d'una consulta sobre el futur polític de Catalunya la societat civil, les institucions més representatives del país, el món local i les forces polítiques que hi siguin favorables, més enllà de la seva posició final”. Aquesta és la qüestió: “Més enllà de l'objectiu final.” És per això que no entenc la queixa de la gent de Súmate.
Com ja s'ha pogut constatar en l'àmbit dels partits, quan estrenys el camí, perds efectius. No és el mateix estar d'acord amb el dret a decidir que fer-ho per reclamar la independència. És legítim que hi hagi partits que sense voler la independència reclamin el dret a decidir. És legítim i és necessari, goso dir. I el millor exemple era EUiA, que fins dimarts, quan es va pactar el nou full de ruta, es mantenia dins del consens malgrat les discrepàncies amb ICV. UDC, tot i les atzagaiades de Duran i Lleida i les topades amb CDC, de moment, és lleial al president Mas. Si fem més petit el camp, les possibilitats de victòria són menors. Només tres partits, dels deu que es presentaran a les eleccions, es declaren obertament independentistes. En canvi, almenys set són partidaris del dret a decidir.
El PNDD, un cop acordat el caràcter plebiscitari del 27-S, té poc marge per córrer, perquè ara són els partits els que han decidit confrontar-se entre ells i no contra l'Estat, que és el que hauria calgut. Fins l'endemà de les eleccions no sabrem quin paper podrà tenir el PNDD. Aquesta no és la posició d'Eduardo Reyes ni de l'entorn d'ERC, sempre tan exigent. Però és que si els partits independentistes ni tan sols han pogut acordar una llista unitària, no crec que la solució passi per crear una altra plataforma, ara per la independència. L'ANC i Òmnium ja en fan les funcions.
He de reconèixer que aquesta polèmica em cansa una mica. Si l'important és que tothom es declari independentista, per què el senyor Reyes no va donar suport a la llista unitària que va proposar els president? És una mica de bojos, tot plegat. En el seu dia vaig defensar la llista unitària precisament per crear un pol independentista fort i transversal. Ara ja m'he resignat a esperar el 27-S per saber de quin mal morirem... o triomfarem. Si la majoria absoluta al Parlament no és independentista, tindrem un problema. Els que van defensar anar a les eleccions en llistes separades potser se n'hauran d'anar a casa i llavors veurem que el PNDD té més importància de la que saben veure els convençuts i els enfebrits.
